ficant espanya dins un pou

ALFONS QUINTÀ Leconomista i pensador liberal Friedrich A. Hayek (1899-1992), premi Nobel d'Economia (1974) va escriure: "Sense una teoria, els fets romanen silenciosos". Així és: cal analitzar el fets i obrar inductivament, per després passar de l'anàlisi de les realitats concretes als criteris generals, a les definicions. És el camí científic per excel·lència.
Respecte a Zapatero i a l'Espanya que tenim s'ha evitat efectuar-ho. Si ho mires fredament resulta incomprensible. Per això, en diverses ocasions he intentat situar Zapatero en el món de les idees i de les grans referències polítiques. La darrera vegada va ser dijous passat. Sempre he arribat a la conclusió que Zapatero és una versió de manual, però camuflada, del comunisme més suat i carrincló.
No és un comunista de carnet, ni de gulag, però si de convicció. Per raons familiars -em diu un socialista de León- segurament s'hi va començar a identificar de molt jove.
Com va dir en privat Sarkozy, Zapatero és una persona molt poc intel·ligent. Això l'hauria de fer anar a la deriva, vers la dreta i vers l'esquerra. Però no ha fet mai. El seu rumb s'ha caracteritzat sempre per la recerca de la radicalització marxistaleninista. Ningú que no tingui com a referent suprem la lluita de classes pot afirmar el que ell va dir fa pocs mesos davant miners asturians del PSOE.
Quan la realitat ha impedit alguna de les seves cabòries -cosa inevitable i sovintejada- tot seguit ha tornat a reprendre el mateix rumb, sobre la base d'una altra cabòria sempre radicalitzadora. Aquesta és la seva cultura i la seva ideologia. Li surten sovint a la superfície, senzillament perquè estan en la base de tots els seus actes.
No és un cas gens insòlit. De Sartre, que va dir que "tots els anticomunistes són uns gossos", es podria afirmar el mateix. Precisament, una afirmació al·lucinant de Zapatero -dir que només podia concebre girs vers més a l'esquerra- lliga perfectament en una frase molt sabuda de Sartre segons la qual calia sempre "estirar l'esquerra vers més a l'esquerra". Quan s'arriba a l'extrem què s'hi troba, excepte el comunisme? Imaginem-nos que algú digués que cal estirar la dreta sempre vers més a la dreta. Només hi trobaríem el feixisme.
Es podrien fer aquestes afirmacions respecte a Felipe González? No, mil vegades no. Ho podria explicar amb detall, perquè vaig tenir l'oportunitat de seguir l'evolució de González respecte a Castro en concret i el comunisme en general. En vaig parlar amb més d'un amic comú, entre ells l'enyorat Francesc Ramos i Molins (1910-1983), diputat pel PSC des del 1977 a la seva mort, després d'haver estat internat molts anys en el gulag soviètic i de ser un oficial excepcional de l'exèrcit republicà. En relació al comunisme, no és possible la més mínima comparació entre González i Zapatero. Són dues visions antagòniques. Per això un va portar Espanya vers més moderació -una gran virtut de l' Europa actual -i l'altre ho ha fet i ho fa vers més radicalització.
Resulta del tot insòlit que ningú s'hagi mogut per aquest camí argumental, gens rebuscat. Semblaria lògic que la proximitat, o reiterada coincidència, de Zapatero amb un dels dos grans totalitarismes del segle XX provoqués algun interès intel·lectual.
Per acabar, voldria encetar una altra evidència que també em sorprèn que ningú hagi posat de relleu. Consisteix en la convicció que, amb cinc anys de radicalisme de Zapatero - del qual certament també en té culpa el radicalisme simètric d'Aznar -Espanya pot haver ingressat en la categoria dels Estats dels quals costa imaginar que algun dia esdevinguin diguem-ne normals. M'explicaré.
Durant molts anys he escrit i viatjat pels cinc continents. El que més he vist són Estats (sobretot a l'Àfrica, l'Àsia, l'Amèrica Llatina i l'Orient Mitjà, que ja és dir) dels quals es pot afirmar que avui ningú concep que puguin sortir de la seva situació de prostració crònica i estructural. Hi ha moltes dotzenes d' Estats amb aparença de normalitat (com Egipte, Paraguai, Filipines, Bolívia, Síria, el Marroc i, ai las, Grècia o Xipre, per esmentar-ne pocs) dels quals ningú preveu una mínima normalitat política, institucional i econòmica.
Crec que estem anant de pet vers aquesta categoria. Un altre legislatura amb Zapatero, o manant un PP tan radicalitzat com el d'Aznar, o bé com el que vol la seva mateixa premsa afí, i ja veuríem en quin pou acabaríem definitivament ficats. Si Lenin, gran aprofitador dels caos, visqués estaria encantat. Però si tinguéssim -o si tenim- liberals i socialdemòcrates estarien -o estan - molt angoixats.