DESPRÉS DE LES ELECCIONS, RES DE NOU, COM SEMPRE

ALFONS QUINTÀ agradi o no, tota possibilitat de canvi, a curt i mitjà termini, passa essencialment pel que puguin fer, o deixar de fer, el PSOE i el PP. Certament, hi ha escletxes. Però són mínimes. La política partidista està malament. Ara bé, els contrapesos i les dinàmiques socials estan pitjor, o són inexistents.
Des dels partits, i en benefici propi, s'ho han cruspit tot, precisament per mantenir el desordre establert. Esperar que els partits canviïn el model instituït per ells i al seu servei -un sistema despulles (spoilssystem) a l'estat pur és com somniar que hi haurà llops que protegiran els ramats d'ovelles.
El monumental increment del vot en blanc, l'abstenció i el desprestigi dels polítics són signes consoladors. Però no esperances de canvi. Ara sí que tot està lligat i ben lligat, com va dir un general dictador de trista memòria.
Per tant, el futur immediat passa pel que facin aquells dos grans partits. Amb la intenció d'esbrinar-ho una miqueta, ahir i abans d'ahir vaig estar moltes estones enganxat al telèfon. Volia saber l'efecte, en els àmbits polítics, de les eleccions europees, tant les celebrades a Espanya com les efectuades als altres països. El resultat va ser força decebedor.
El PSOE està més enrocat que mai, em diuen fonts que, sota Felipe González, varen tenir importants responsabilitats. Cap d'aquestes creu en un gir mínimament socialdemòcrata del PSOE. "Potser -em diu un antic director general del PSOE -Zapatero afegirà a la seva imatge gotes de ponderació. Però és més possible que no faci ni això. Quant al fons, res de res. És un personatge d'extrema esquerra, dominat per un radicalisme incomprensible, ensorrat arreu del món. És impermeable al que ens mostra la realitat. Continuarà ignorant que la crisi enforteix les polítiques conservadores i no pas el leninisme. Zapatero creia que el PSOE empataria amb el PP, o que es quedaria a un punt per sota. A hores d'ara ja ha assumit que el PP ha guanyat més. Continuarà immutable".
La font estava expectant respecte què farà Zapatero quan Espanya ocupi la presidència de torn de la Unió Europea (UE), el primer semestre de l'any vinent. "En teoria -va dir- podria utilitzar-ho per intentar fer assumir algun canvi. Però en la pràctica no n'és capaç. El més probable és que es mogui en el terreny de les vaguetats. Si realment exposés el que pensa -que és poc i tronat- seria molt pitjor. Si no és capaç de dir res de substantiu dins d'Espanya, com podria gosar fer-ho en l'àmbit europeu, un àmbit, com tot l'internacional, que desconeix del tot?".
Una altra font que vaig consultar va ser un financer espanyol proper al PP i amb excel·lents contactes amb la seva cúpula. Li vaig demanar si creia que el PP aniria vers una certa moderació. Em va contestar que no, ni de bon tros, malgrat que ell ho propugnava, ben en solitari. "El resultat electoral del PP no ha estat tan bo com per allunyar el desig d'Aznar de substituir Rajoy. Avui, aquest és el principal tema. Jo crec que és un error, però em temo que Aznar pugui forçar un congrés extraordinari i retornar amb força. Serà un error, perquè el PP hauria d'anar vers el centre".
Continuant el recorregut, vaig parlar amb un dirigent de CiU. El seu principal, o potser únic, interès estava centrat en les eleccions catalanes de l'any vinent. Estava convençut que CiU les guanyaria, si bé no tenia gens clar que pogués assolir la majoria absoluta. Es decantava per evitar un pacte permanent amb cap partit. "Seria molt millor -va dir-me- pactes puntuals amb partits diferents, en funció del tema del qual es tractés".
En teoria pot tenir raó. Però en la pràctica en pot resultar una esterilitat total. Catalunya està pitjor del que molts ciutadans es poden imaginar. No es pot parar l'evident davallada mentre es van fent saltets en diverses direccions.
Cap partit català té un programa seriós de canvi de res de substantiu, com els mateixos dirigents admeten en privat. Només pensen en canvis de persones, sovint per continuar polítiques ja fracassades, sempre en benefici del propi partit. Les sigles poden canviar, però les polítiques bàsiques no. Els calaixos on ja hi hauria d'haver els programes estan buits. El que domina és un bloqueig mental davant dues qüestions bàsiques i inevitables: reduir el perímetre del poder administratiu i polític i capgirar, com es fa amb el mitjons, institucions que han degenerat fins a la follia. Succeeix amb l'ensenyament, TV3, els Mossos, l'infame control polític de la cultura i més coses. No voler veure aquests problemes no contribueix a eliminar-los, sinó que els agreuja. En això estàvem abans de les eleccions. Continuem estant-hi ara.