eleccions catalanes i evolució pacífica

ALFONS QUINTÀ ACatalunya, a Espanya, a Europa i a tot el món hi ha un gran predomini de persones honrades que creuen en l'evolució pacífica, a còpia de reformes ponderades. Per tant, rebutgen els extremismes, les cridòries i, per descomptat, les trencadisses.
Aquestes idees, tan modestes i humanes, poden resultar novament fallides en les properes eleccions catalanes, a celebrar l'any vinent. Són uns comicis respecte als quals tots els polítics catalans ja estan barrinant. A partir de setembre seran el seu únic nord.
Les dues organitzacions catalanes que, a falta de res millor, encarnen o haurien d'encarnar aquell sentiment antiextremista són òbviament el PSC i CiU. Però no queda gens clar que els domini cap passió pel centrisme, una en forma de centreesquerra i l'altra, de centredreta.
Sembla clar que tant el PSC com CiU no assoliran una majoria absoluta, és a dir 68 diputats, sobre un total de 135. Per tant, hauran de fer alguna cosa. El PSC diu que reeditaria el tripartit, actitud gens prudent si, com indiquen les enquestes, CiU té un bon augment d'escons. Encara resultaria més imprudent si, com també indiquen les enquestes, baixa molt el vot d'ERC i una mica el d'Iniciativa.
Fins a dia d'avui, el PSC ha aconseguit ser més prudent que no pas el PSOE, cosa que té el seu mèrit. Però aquesta prudència ha estat més aviat per passiva, és a dir evitant follies. Amb els seus dos aliats radicals, esbojarrats i imprevisibles -ERC i IC- no es pot demanar a Montilla que alci la bandera de la ponderació. Ja fa prou sent sovint ponderat. Amb els aliats que té, lluir-ho seria massa.
Ara bé, algú hauria d'aixecar aquesta bandera. Les coses han arribat a un punt en què no hi ha més remei. La perversitat ideològica extremista que ha acompanyat el tripartit ha de ser liquidada, si volem tornar a posar el tren de la modernitat a la via d'on ha descarrilat.
Certament, el PSC ha intentat no ser radical en el terreny politicoadministratiu. Però ha abandonat el pensament i la cultura als radicalismes, obligat per ERC i IC, que n'han fet els seus fons de comerç.
La llista seria immensa: la maldat infinita de la pretesa memòria històrica, la cessió del control de TV3 a un "soviet" ( per usar una expressió nascuda en la direcció del PSC), les barbaritats al·lucinants de les preteses relacions exteriors ( on el principal responsable és Carod Rovira), el control comunista dels Mossos, l'ideologisme ecològic a repetició, la davallada de l'ensenyament (respecte del qual es pot dir que la recent llei ja és paper mullat), etcètera.
Per dir-ho en termes marxistes- el PSC ho va ser i sectors interns encara somnien amb aquesta truita- als socialistes catalans els convé una nova relació entre estructura i superestructura. No poden continuar estant a redós de dos partits minoritaris, extremistes i farcits d'incompetents. Són aquests els que dominen la superestructura ideològica, per dir-ho en el vocabulari de Karl Marx. Això no és bo, no és sa i, en el millor dels casos, embolica molt la troca.
Davant aquest panorama, CiU hauria d'haver après alguna cosa. Hauria d'haver entès que si no assoleix el 68 escons no pot pactar amb ERC. L'efecte d'imatge que això causaria seria irreparable i les possibilitats que l'avui aventurera ERC li fes la vida -i la gestió del govern- impossibles resultarien més grans del que avui ERC i IC aconsegueixen respecte al PSC. A més, tenint en compte que Jordi Pujol només pensa a posar el seu fillet Oriol a la presidència, la vida d'Artur Mas podria esdevenir un malson permanent. Pujol pot muntar jugades a mil bandes i fer veure que no en sap res.
Poques coses m'agradarien tant com poder dir que en la via vers el nostre futur s'han construït uns marges polítics clars. Això, potser, més endavant, permetria recuperar uns referents intel·lectuals i culturals que avui s'han destrossat, gràcies als extremismes d'uns i la irresponsabilitat d'altres.
Com deia a l'inici, hauríem de refermar que només és admissible avançar sense trencadisses, és a dir per l'evolució pacífica. Aquesta darrera expressió -en vietnamita bien bien hoa binh- és usada sovint, com un gran mal a evitar, per la premsa (que no és lliure) d'aquell enyorat i per a mi estimat país, malauradament encara comunista. Vaja, que el comunisme i l'extremisme tenen arreu unes mateixes fonts i uns idèntics objectius, del tot malignes. Babaus els que no ho tinguin clar.