zapatero i chávez controlant la comunicació

ALFONS QUINTÀ Zapatero i Hugo Chávez tenen moltes més coses en comú del que es gosa dir aquí. N'acabem de viure una de gairebé coincident en el temps: els dos sinistres personatges han decidit canvis fonamentals en els sistemes de comunicació social d'ambdós països. Ho han fet de cop i volta, com aquell que capgira una truita, i només en benefici polític propi.
Canvis com els que han efectuat ambdós ultraesquerrans no haguessin estat possibles en cap democràcia avançada ni tampoc des de la Unió Europea.
Les formes han estat diferents. Però no pas l'objectiu. Aquest és controlar i manipular la informació. Sobre aquesta coincidència en l'objectiu no hi ha discussió possible.
En el nostre pitjor passat hi trobem confessions expresses d'aquesta forma d'obrar. La va resumir de manera lapidària un polític espanyol del segle XIX: "A l'amic el cul, a l'enemic pel cul i a l'indiferent la legislació vigent".
Expressat en termes més acadèmics, les decisions mediàtiques de Chávez i Zapatero se situen en el marc de visions basades en el "sistema de despulles": qui gaudeix del poder l'exerceix com feien els cabdills militars del passat. Es prenien les terres conquerides com una despulla més de l'enemic. Llavors no es podia invocar el dret internacional, tradicions culturals, l'interès general, ni cap separació de poders. El que manava, manava, i la resta eren (i tornen a ser) punyetes.
"Montesquieu ha mort" va gosar afirmar públicament Alfonso Guerra, sent vicepresident del Govern i, per tant, estant obligat a emparar la constitució, situada, en aparença, en el marc de l'ideari d'aquell pensador polític del segle XVIII. Però allò no va ser gaire res. Guerra és infinitament més culte, ponderat i prudent que Zapatero, a qui avui cal situar molt més a l'esquerra que Guerra. Conec Alfonso Guerra i no dic per dir.
Com he escrit moltes vegades, Montesquieu no sols no ha mort -malgrat Zapatero i Chávez - sinó que avui la seva generosa concepció de la separació de poders es queda curta.
En efecte, en totes les democràcies, així com en la Unió Europea com a institució, en els darrers decennis del segle XX es va imposar el model d'autogovern institucional sorgit de la revolució anglesa (1640-1660) i fet seu per la revolució nord-americana (segona meitat del XVIII). També podria citar la Magna Carta anglesa (1215) per mostrar la naturalesa reaccionària de la parella Zapatero-Chávez. Ells dos no formen part del ramat que donem prioritat a la llibertat i al dret.
El modern autogovern institucional comporta la creació d'institucions de regulació i vigilància que són independents del govern. Des de sempre a Gran Bretanya reben el nom de Quangos (Quasi Autonomous Non Governamental Organisations), Als Estats Units Independent Regulatory Agencies. A França (on són molt recents, la primera de 1978) Autorités Administratives Indépendantes.
A Espanya n'hi ha algunes de descafeïnades, com la Comissió Nacional d'Energia, creada el 1998 i sempre collada des dels governs. Fa poc Zapatero va acreditar el gens de cas que li fa en el tema nuclear. En canvi, un cas de poder institucional espanyol eficaç i digne és el Banc d'Espanya. Però el seu actual marc -on destaca un meravellós president, Miguel Àngel Fernández Ordóñez- és fruit d'una imposició europea, que, sens dubte, Zapatero anul·laria, si pogués.
Cal criticar no sols el president del Govern. Aquí tenim el Consell General del Poder Judicial i les cúpules de les televisions públiques, on per accedir-hi cal l'autoidentificació política o senzillament el carnet d'un partit. No l'hi sé veure l'ideari de Montesquieu, ni l'autogovern institucional, sinó el poder partidista pur i dur.
Aquí els partits han enterrat sota tones de mentides els conceptes elementals i cabdals d'imparcialitat, de racionalitat, de recerca de l'interès social general, d'independència respecte a sectarismes partidistes, de qualitat tècnica i de consideració del llarg termini (no pas pensant en les eleccions). Per descomptat, els partits fan veure que ignoren que l'autogovern institucional és una de les grans medicines contra la corrupció, el clientelisme, l'amiguisme, l'estatisme i la conxorxa, maldats totes elles ben assumides per Zapatero i Chávez.