carod: manifestació, justícia, exèrcit i impopularitat

ALFONS QUINTÀ Ahir, a la pàgina web d'aquest diari, vaig llegir tots els comentaris de lectors provocats per les declaracions de Carod, proposant una manifestació pel tema de l' Estatut. El rebuig de la persona de Carod era total, esgarrifós. Si aquella mostra -per definició aleatòria- resulta ser representativa, Carod està políticament mort i enterrat.
Curiosament, ningú va al·ludir a altres "perles" concretes de les declaracions -o dictàmens excels- de Carod. N'hi havia dues que no tenen pèrdua. La primera: "El procés de modernització democràtica total que amb tanta intensitat va arribar a l'exèrcit, a l'àrea de la justícia està pendent". La segona: "L'estructura judicial ha d'entrar en una fase profundament nova i diferent", criteri al qual la informació periodística afegia, resumint Carod, que "de totes les institucions estatals, la judicial és la que requereix una reforma més urgent".
Dir que a l' exèrcit hi va arribar un intens "procés de modernització democràtica total" són ganes de remenar gratuïtament un tema molt delicat, que requereix caps més aptes que el de Carod.
En la pràctica, en el tema militar, hi ha un cert consens respecte que més val no parlar-ne massa. Serà un consens que s'haurà d'acabar si l'únic que en parla, i pel broc gros, és Carod.
Vaig viure molt en primer terme els infinits conflictes d'origen militar que hi va haver durant la Transició, així com aquella gran esperança que va ser la creació de la Unió Militar Democràtica, pel meu mai oblidat amic Juli Busquets (1932-2001).
La solució que, sovint per la via dels fets, es va anar imposant no va ser una "modernització democràtica total". Entre altres coses perquè no sé què vol dir aquesta expressió, com no sigui preconitzar un exèrcit marxista leninista, cosa que seria pitjor que totes les plagues bíbliques juntes.
Els exèrcits no poden ser democràtics com la resta de la societat. Ho entenien així totes les primeres constitucions liberals quan establien el dret de reunió només "per a ciutadans pacífics i sense armes". Si unes persones desarmades decideixen alguna cosa i altres d'armades en volen una altra, els primers tenen les de perdre. A partir d'un clam democràtic irracional i demagògic, com el de Carod, hauríem imposat una oligarquia o una tirania militars.
En la formulació jurídica, el que cal respecte als exèrcits és la radical primacia del poder civil democràtic. Això més aviat s'ha assolit. La pertinença d'Espanya a la NATO -a la qual es va oposar Carod i ERC- ha estat un factor crucial.
A més, cal un altre factor bàsic: que la societat que l'exèrcit ha de defensar, eventualment jugant-se la vida, ha de tenir uns criteris sòlids, articulats, compartits, serens i mai esbojarrats. Vaja, que és més fàcil tenir un bon exèrcit a Gran Bretanya o a Alemanya, que no pas en països com Espanya o Argentina, on l'aventurisme polític i la manca de referents moderns i ponderats són mals endèmics. Carod és un exemple sensacional d'aquests darrers mals.
Aquí, en aquest terreny, no s'hi ha volgut entrar gaire. Potser no podia ser altrament. És difícil formular criteris compartits i serens, per després projectar-los a totes les institucions, quan tenim al poder el govern més ultraesquerrà d'Europa i l'oposició més ultradretana del nostre continent.
S'han fet altres coses, que costa qualificar de "procés de democratització total". Per exemple, que la Guàrdia Civil, en el si de la qual hi ha hagut més i millors canvis, tingui més homes que l'exèrcit. No sóc capaç de criticar-ho, ans al contrari.
Tot plegat és massa important per barrejar-ho amb darrera cabòria de Carod, l'home que, per cert, també es va ficar en el tema d' ETA, amb el poc èxit que varen acreditar els fets. Per caritat, no direm res de la seva concepció i la seva pràctica (cara, ridícula i amb nepotisme) respecte a unes aparents relacions internacionals.
En una altra ocasió ja parlarem del poder judicial, on destaquen la manca de mitjans ( per voluntat expressa d'un executiu al qual dóna suport ERC), la perversió (d'origen polític) del que hauria de ser un autogovern judicial realment independent i la pèssima qualitat jurídica de nombroses lleis i infinitat de reglaments que ERC abona.