ZAPATERO I BLANCO, ESTATISME I ENGANYIFES

ALFONS QUINTÀ el gran pensador liberal Fréderic Bastiat (1801-1850) va escriure que "l'Estat és la gran ficció mitjançant la qual tothom s'esforça a viure a costa de tothom". És impossible que José Blanco, el número dos de Zapatero, conegui aquesta veritat, o tan sols la intueixi. Inculte i ignorant, Blanco confirma que on no n'hi ha no en por rajar.
Blanco és un desvergonyit que vol fer creure que hi pot haver un Estat que doni més diners dels que pren als ciutadans. O potser encara creu en la "repartidora" és a dir en aquella cabòria segons la qual es prenen diners als rics i reparteixen entre el pobres, per a ser tots feliços.
La gran campanada catalana d'aquest estiu han estat les boges declaracions de Carod, l'home que després d'haver pretès, de manera amateur, resoldre el tema del terrorisme basc, ara ha proposat una manifestació sobre l' Estatut, democratitzar l' Exèrcit espanyol i reformar l'administració de justícia. Ai caram, podria començar per cessar el seu inútil de germà, delegat de la Generalitat a París, amb un equip d'una trentena de persones. Té més personal que moltes ambaixades d'estats.
Ara li ha tocat el torn a la campanada estiuenca espanyola. L'ha protagonitzat Blanco, proposant un augment dels impostos. A l'economia espanyola només li faltava això. Després de la demagògia estulta de les bombetes del ministre ?Miguel Sebastián, dels 420 euros, que ja veurem finalment quantes persones arriben a cobrar, i de mil bestieses més, algú ha de pagar el plats trencats.
Com sempre, les víctimes no seran les gran fortunes, que gaudeixen de mil sistemes per esquivar els impostos, sobretot si quan arriben les eleccions fan el que els partits els demanen de fer. Si tenen una mica de sort encara podran obtenir alguna subvenció.
El que volen Zapatero i Blanco és esprémer encara més a les classes mitjanes, per raons ideològiques. Són marxistes i no poden tolerar que hi hagi persones que puguin, gràcies al seu treball, viure sense pidolar a l'Estat, i per tant sense ser controlats per aquest.
L'ideal de Zapatero i dels seus no és una societat liberal, on l'Estat es dediqui a garantir les llibertats fonamentals i l'ordre públic, sinó que són estatistes radicals, delerosos de dominar-ho tot.
Al mateix Blanco se li va escapar ahir el seu intervencionisme estatista, en afirmar que l' Estat ha de poder invertir on prefereixi perquè l'economia es recuperi. Quedava clar que no es referia només a infrastructures, o a educació, o a sanitat.
Com demostren les seves polítiques volen dominar l'economia, la cultura, la informació ( sobre això ja ningú pot dubtar-ne) i tot allò que pugui arribar a tenir una vida independent de l' Estat.
No sé quants centenars d'articles vaig escriure sobre Felipe González, Alfonso Guerra i els seus governs. Mai no vaig arribar a ni imaginar que fos possible fer-los imputacions com les que avui es mereix Zapatero. Amb González hi va haver una política socialdemòcrata, amb Zapatero és el leninisme pur el que ha ressuscitat.
Com Juli César l'any 49 abans de Crist, Zapatero ja ha passat no pas un Rubicó sinó dotzenes fronteres que havia d'haver respectat. La barbaritat de "memòria històrica" no es pot pair, per mesos que hagin passat: la història és un patrimoni de tots que ha de tenir un tractament només historiogràfic. Zapatero s'ho va passar pel folre.
També la política internacional és una problemàtica molt delicada. La demagògia de Zapatero respecte a l'Iraq, Veneçuela, Cuba, Bolívia, Equador i ara Hondures és abominable.
Si aquest país no fos esclau d'una llei electoral que dóna tot el poder a les cúpules del partits, confiaria que hi hagués una revolta a l'interior del PSOE. Però no serà així. Caldrà que caigui Zapatero -millor avui que demà- perquè a Espanya pugui retornar l'esperança i la necessitat que hi hagi un partit socialdemòcrata, com a pràcticament a totes les democràcies europees.
Ara no el tenim. Com no tenim una dreta escorada vers el centre i realment liberal. Ni tampoc tenim un partit o partits catalanistes que entenguin que hi ha d'haver una línia divisòria infranquejable entre el nacionalisme modern i la ridiculesa jacobina, tronada i ridícula dita sobiranisme. Criticar l' estatisme de Zapatero i no fer-ho amb la seva variant dita sobiranisme seria una contradicció i una enganyifa.