L´aberrant geometria política catalana

ALFONS QUINTÀ Un postulat bàsic de la geometria euclidiana és que per dos punts només pot passar una recta. Traduït en termes polítics, a Espanya també tenim només dos punts- el PP i el PSOE- pels quals certament només passa una recta, que és molt tronada. La determinen els criteris de dreta i esquerra, fal·laçment imposats per la Revolució Francesa, com a referents únics i omnímodes.
En els llargs i perduts anys del pujolisme hi va haver temps més que suficient per definir un altre punt, infinitament més modern. És el determinat pels conceptes de nació, Estat i nacionalisme. Ara bé, Jordi Pujol ho va voler evitar, molt deliberadament.
Si hi hagués hagut l'exposició d'aquell punt referencial, ens trobaríem, repetint el símil geomètric, que tres punts defineixen un pla. Amb aquest teòric pla euclidià hauríem donat un immens pas endavant. Entre altres coses, que ara ens manquen, hi hauria un debat centrat en el liberalisme, en estar aquest, avui en dia, molt centrat a limitar les dimensions de l'Estat.
Continuant el símil geomètric, el pitjor de tot és que avui a Espanya la política és qualsevol cosa menys un segment. O sigui, que no és una recta limitada en els seus extrems, definició banal de segment. En no haver-hi límits- característica bàsica d'una recta, que en geometria acaba a l'infinit- tenim, dins la política, tota mena d'extrems.
Que Zapatero és un extremista ja ha esdevingut un axioma (o sigui una veritat evident, que no requereix demostració) i també un paradigma, en el sentit que va donar al mot l'admirat Thomas Kuhn (1922-1996). Per ell, paradigma són les pràctiques que defineixen un determinat camp, durant un període concret.
El PP ha estat incapaç de fer que la recta esdevingués, si més no, una semirecta, és a dir, que estès limitada per un costat. En comptes d'establir uns límits clars a la seva dreta- o, millor, anar vers el centredreta- s'ha deixat arrossegar per bajanades radicals, com el replantejament de l'Estat autonòmic. Sovint surten del seu món mediàtic. Per tant, la política espanyola no és un segment- és a dir una recta limitada en els extrems- ni una semirecta, limitada per un extrem.
El que acabo d'escriure era referit al conjunt d'Espanya. A Catalunya és diferent. Aquí el PP no és res, per haver-se col·locat des de sempre en una posició d'orsai permanent. En assumir un anticatalanisme absurd, ha aconseguit, sense voler-ho, limitar les seves possibilitats de protagonisme. De fet, a Catalunya, tenim una semirecta perquè un extrem de la recta (el dretà) està limitat per la creació d'un geto que el mateix PP ha contribuït a construir, i on es troba a gust.
És una semirecta i no un segment perquè a l'extrem esquerra d'aquesta semirecta catalana no hi ha límits. Hi ha un broc que raja més que les cascades del Niàgara. Potser va començar com un degoteig, però ara és un diluvi quotidià. En els darrers anys, no hi hagut monstruositat d'extremíssima esquerra que no hagi estat promoguda i convertida en pa beneit per TV3 i per tots el mitjans de la Generalitat, així com per altres afins, perfectament ben subvencionats. Literalment, no hi ha dret, ni modus, ni vergonya.
És un fenomen sense parió a Europa ni potser en el món. De vegades, passar de TV3 a veure Cubavisión o Telesur (les cadenes dels germans Castro i de Chaves, respectivament) és un descans.
Com més ens enfonsem en l'anàlisi del tractament públic del que sigui, més destaquen els barrots de la nostra presó intel·lectual. De fet, és l'única cosa gairebé perfecta- per als seus interessos- que ha sabut construir l'extrema esquerra.
Tornant al símil amb el que va establir Euclides (als segles IV i III abans de Crist), no ens en podrem sortir en res de substantiu si no convertim l'actual semirecta catalana- intel·lectual, informativa i política- en un segment, com ha passat arreu del món civilitzat. Això no vol dir que s'hagi de prohibir res, sinó que no es pot abandonar el camp del pensament a autèntics desvergonyits i ignorants que somien amb desenterrar el totalitarisme comunista.
Quants polítics catalans moderats que ho veuen- i si no ho veuen és que són més ases que moderats- estan disposats a fer alguna cosa per remeiar el que és mare dels nostres pitjors i més podrits ous? Em sembla que per comptar-los en tindria prou amb els dits d'una sola mà.