LA PROSTITUCIÓ, COM A NOVA MANERA DE FER EL RIDÍCUL

ALFONS QUINTÀ Fa pocs dies es varen publicar en diaris i emetre per cadenes de TV escenes de prostitutes i clients practicant formalment el seu ofici en llocs públics per antonomàsia. Una foto feta al mercat de la Boqueria de Barcelona, a plena llum del dia, era molt colpidora.
Atès que a la immensa majoria de persones no els agrada, o no els interessa, o els fa fàstic veure altres practicar el sexe en llocs cent per cent públics, cal deduir-ne que hi ha un problema.
Però com que estem on estem i tenim els polítics i els poders públics que són el que són, costa creure que passi res. En tot cas, l'única cosa que hi hagut són algunes declaracions, com la del subdelegat del Govern a Girona, que realment fan plorar.
El tema és delicat, multisecular, ple de facetes, però perfectament manejable. És el que recomanen les Nacions Unides, amb la seva vella convenció (1949) sobre el tràfic de persones i l'explotació de la prostitució. A més, la possibilitat de practicar la prostitució ha preveure el dret, perfectament evident de no fer-ho, així com de no assistir-hi. En tot cas les escenes exposades en aquells mitjans eren més aviat inhibidores de la libido, cosa que sembla millor evitar.
Des d'aquella convenció de l'ONU, les posicions abolicionistes han decaigut, ja sigui en el pla jurídic o bé en la pràctica. Ha estat així perquè resultaven d'impossible aplicació. Ara bé, la tolerància il·limitada tampoc ha resultat ser una solució. Ho proven països nòrdics molt avançats, com Suècia, Noruega i Islàndia, que han passat a noves fórmules jurídiques dites "neoabolicionistes". Per tant, no són pas països repressors dels drets individuals, ni de la sexualitat, ans el contrari.
Arreu hi ha molt de cinisme. Des de fa molts segles a Espanya els barris de prostitutes s'han caracteritzat per ser prop de les catedrals -o de les principals esglésies- de moltes ciutats.
En alguns països -com Alemanya- es va anar per un altre camí, amb la legalització de grans edificis on les prostitutes exerceixen. Sembla que això ha anat bé en contra de la seva explotació per part dels seus protectors, vulgarment anomenats "macarres".
Aquí estem en un altre paradigma. És el de l'exercici total i efectiu en carrers cèntrics. Que jo sàpiga això no té parió enlloc del món. Una cosa és la tolerància i una és forçar a assistir-hi, cosa que resultarà inevitable, excepte si es prohibeix, per exemple, anar, de dia, al principal mercat de Barcelona.
En molts de països on es va descriminalitzar la prostitució es va fer de manera que succeís exactament el contrari. Per posar un exemple, vaig efectuar una estada de prop d'un mes a Nova Zelanda, on hi havia hagut aquella despenalització, i mai no vaig veure a cap ciutat (Auckland, Christchurch, Wellington) cap indici de prostitució.
El que passa a casa nostra és molt diferent. La intolerància radical (farcida de cinisme) del franquisme ha estat substituïda per un garbuix. Perquè avui no toca, no diré res de la budibundesa ximple i repressiva que va dominar sota el pujolisme, com abans havien prevalgut sota el tarradellisme. En tinc testimoniatges ben directes que ara farien riure. Hem anat d'un extrem a l'altre. En tot cas, no té cap sentit que de tant en tant es puguin passejar persones completament despullades pel centre de Barcelona. En si mateix, pot no ser gran cosa. Però on posar el límit?
En terrenys més discrets encara hi ha més dissonàncies. Així, el meu estimat amic doctor Josep Laporte (1922-1985), em va dir que, quan era rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, es va trobar amb el cas d'una parella d'estudiants que estaven fent l'amor durant una classe. Li vaig demanar si es referia a una aula buida. Em va repetir que no, que havia estat en el decurs d'una classe concreta i formal, amb el professor, que hi era present.
Fets d'aquest ordre estan en la base del desori actual. Que persones adultes tinguin relacions sexuals queda fora d'allò que ha de ser considerat, o tan sols comentat, per la societat. És un dret. Només cal parlar de límits quan entra en l'àmbit públic.
El drama és que estem en una societat tan culturalment dèbil que passarà el que Déu vulgui. De moment, ja hi un altre àmbit en el qual també fem el ridícul.