AUTODETERMINACIÓ O INCREMENT DE LA CONFUSIÓ?

ALFONS QUINTÀ o sé veure que el referèndum sobre l' autodeterminació dut a terme a Arenys de Munt hagi aclarit res, ni obert cap camí per anar enlloc. Abans estàvem en la més pura confusió i ara hi estarem més.
Comencem per la convocatòria. Ha estat efectuada en una localitat on governa la coalició Arenys de Munt 2000, integrada en l' "Entesa pel Progrés Municipal". Aquesta és la diguem-ne segona marca d'Iniciativa-Esquerra Unida Iniciativa. Aquesta entesa és respecte al que queda del comunisme el mateix que "Progrés Municipal" pel PSC.
Es tracta d'ens instrumentals, perfectament lícits, útils per presentar candidatures que de fet són del partit que ha originat aquelles etiquetes electorals. Normalment són usades en petites localitats on els partits mare no tenen gaire organització -o cap- i ben pocs militants.
El president d'Entesa Municipal és Jordi Fàbrega, membre d'Iniciativa, alcalde de Sant Pere de Torelló i també amb el càrrec institucional de delegat de la Generalitat (triat i designat per aquesta) per a la Catalunya Central. Fàbrega és una peça clau en l'actual procés d'impulsió, pel 6 de desembre, d'un seguit de referèndums locals per a l'autodeterminació.
Que tothom apliqui la ciència que posseeixi per terminar en quina condició Fàbrega està en el centre de l'enrenou originat. Com a membre d'Iniciativa pot propugnar el que li sembli. Però les preguntes sorgeixen en ser també un alt càrrec de la Generalitat, amb una funció assumida i de fet, relacionada amb els referèndums. Certament, a molts països del món hi hauria incompatibilitat.
La qüestió cabdal és la barreja entre comunisme i drets dels pobles. Me'l sé molt bé. N'he escrit molts articles, n'he pronunciat conferències i podria formular un dictamen de dotzenes de pàgines. Seria resumible en una expressió ben vulgar: són dos temes que es donen puntades de peu. Mai, enlloc, en cap grau, el comunisme ha fet avançar cap llibertat nacional, ni cap altra llibertat. Arreu, el comunisme ha estat una perfecta i implacable presó per als pobles.
Ara bé, en ser el dret a l'autodeterminació i, en definitiva, a l'existència nacional, una qüestió que justament ha generat passions, el comunisme l'ha usat, de boca enfora, per crear enrenou, enfrontament i guerres civils. Des del 1917 ençà, la Guerra Civil ha estat el seu mètode predilecte i de fet únic, no pas per assolir cap dret nacional, sinó per imposar les seves dictadures, sempre anomenades de classe, quan el nacionalisme, és, per definició, interclassista.
Anem a més confusions. La que té com a centre CDC. En els seus 23 anys de poder, l'autodeterminació no solament mai no va ser un mer tema teòric, sinó que Jordi Pujol, constantment, metòdicament i molt deliberadament va evitar que mai ningú pogués dir res sobre un fet tan important, històricament i en el present. Encara va anar més enllà: va ofegar conscientment qualsevol generació de cap pensament nacionalista.
És un altre tema en el qual, ai las, m'hi torno a trobar perfectament còmode. N'he escrit molt i en podria escriure molt més. No va servir de res, atès que avui el tema es debatut arreu, menys a casa nostra. Jordi Pujol el va ofegar, repeteixo que deliberadament.
Ara, en ben poc temps, Pujol i Felip Puig han propiciat el "sobiranisme" que, com he escrit mantes vegades, no és altra cosa que un estatisme més. Per tant, està més lligat al pitjor enemic històric i actual del nacionalisme -el model jacobí d' Estat nació- que als drets nacionals reals. Arreu del món, justament, s'anomenen "sobiranistes" el més folls enemics dels drets nacionals reals, cas, a França, de Jean Pierre Chevènement, a l'esquerra, i Charles Pasqua, a la dreta. Hi l'excepció dels particularistes del Quebec, sovint autodeclarats sobiranistes i de fet francesos nostàlgics. Pobrets, són uns carrinclons a l'estat pur.
Què hi farem. Ens han posar el mot autodeterminació a taula. El que caldria evitar és que no esdevingui una altra capa de confusió, emparada des de la irresponsabilitat que ens domina i destrossa. Queda bé escriure-ho, però no sembla gaire possible dur-ho a terme. Han estat massa anys de jou politiquer damunt una Catalunya que s'hagués merescut més claredat. O tan sols la honestedat intel·lectual que va tenir Prat de la Riba, aviat, ai las, farà cent anys. Després, fum o no-res.