JORDI PUJOL I JACQUES CHIRAC, VIDES PARAL·LELES ?

ALFONS QUINTÀ Els dies 2 i 3 de setembre passats, la cadena France 2 va reemetre un llarg documental, en dos episodis, sobre l'antic president Jacques Chirac. Havia estat difós per primera vegada l'octubre del 2006. És obra del gran historiador i realitzador Patrick Rotman.
Es tracta d'una joia fora de sèrie. Mostra l'autèntica naturalesa del gran pocavergonya Chirac. El Canal Plus gal li va trobar els justos renoms de superlladre i supermentider. S'hi ha d'afegir la seva monumental capacitat destructiva. Rotman mostra com Chirac va destruir a tothom que li pogués fer ombra. Quant a construir alguna cosa de bo, ni cinc de calaix. És d'aquells homes devorats pel poder. Poden fer tots els papers de l'auca, sempre pensant només en el seu cul.
La capacitat destructora de Chirac i més coses porten a recordar Jordi Pujol. Ambdós són responsables d'una llarga llista de cadàvers polítics, dins el seu propi camp. Són el resultat d'una lluita personal per al gaudiment també personal del poder.
Jean-François Probst, que va ser conseller d'un primer ministre gal, afirma en el documental que "Chirac és una doctrina inhumana". Afegeix que és "un assassí (polític, suposo) de naixement". Un altre polític afirma que Chirac "Seria capaç de matar (políticament, suposo jo) les persones més properes".
Raymond Barre (1924-2007) antic primer ministre i eminent economista -vaig estudiar amb un llibre seu de text i més tard el vaig conèixer personalment- diu: "Té una capacitat (Chirac) de canviar d'opinió que el converteix en un cavaller de l'oportunisme".
L'actual president del Tribunal de Comptes i antic president del Parlament francès, Philippe Séguin, declara que Chirac sempre ha estat "més preocupat per la conquesta i conservació del poder que no pas per exercir-lo".
Séguin és un dels molts polítics gals que han explicat amb detall com Chirac va organitzar la derrota de Jacques Chaban-Delmas (1915-2000) en les eleccions presidencials del 1974. Es tractava d'un gaullista honest i un autèntic heroi en la lluita contra el nazisme. Chirac va fer votar per Giscard D'Estaing per mer oportunisme. Va tornar a repetir el mateix tipus de punyalada a l'esquena el 1981. Però aquesta vegada en contra de Giscard D'Estaing i a favor de François Mitterrand. En les dues ocasions va aconseguir ensorrar polítics afins perquè creia que llurs derrotes li podien ser més útils, a ell personalment, per arribar a ser president, com va succeir, el 1995. Avui tot està ben documentat.
El 1995, en la campanya presidencial, Chirac va dir als seus col·laboradors, que no veien que tingués suficient expectativa de vot: "No tingueu por: podem comptar amb la meva demagògia".
Chirac va portar la corrupció, gran sota Mitterrand, al seu zenit. Diu un polític en el document: "Chirac és un cadàver polític que només es mou per pertorbar la progressió de Sarkozy".
Igual que Pujol, Chirac sempre ha tingut una concepció messiànica del poder. Un i l'altre estan obsessionats per com passaran a la història. Ambdós, com més parlen, més s'amaguen. Per a ambdós el poder és personal o no és. No permeten cap ombra.
Finalment, a França hi ha hagut sort. Sarkozy ha protagonitzat el que ell mateix ha definit com "una ruptura tranquil·la". Al meu entendre, això és el que hauria de poder dur a terme Artur Mas-si guanyés les eleccions- respecte al vell i fallit pujolisme.
Però a hores d'ara aquí tot és incert. De moment, sembla que Pujol i el seu seguidor més fidel, Felip Puig, estiguin imposant un notable radicalisme a CDC, malgrat que aquest partit formi part d'una coalició que, en pura lògica, hauria de cercar el vot moderat. Com va manifestar a aquesta col·laboració un dirigent d'UDC, anar vers un discurs radical -com el que ara es troba en els pujolistes purs- podria implicar que Mas perdés unes eleccions que estava convençut de guanyar.
Si és així, caldrà fer-se moltes preguntes. Entre aquestes, si es pot establir un paral·lel entre les actituds en el passat de Chirac -resumibles dient "d'entre els meus només puc guanyar jo mateix o bé qui jo digui"- i el present retorçat de Pujol i el seu entorn. Mas pot arribar a ser víctima d'algú ben concret del seu propi camp, com ho varen ser Chaban-Delmas i Giscard D'Estaing? Plutarc va morir fa molts segles, altrament podria escriure unes altres Vides Paral·leles, ben peculiars.