OFEGAMENT POLITIQUER DE LA CULTURA I DE L´ART

ALFONS QUINTÀ En una ocasió li varen dir a Napoleó I que a França li calien més escriptors. El sinistre emperador va contestar: "Aquest és un tema a tractar pel Ministeri de l'Interior".
Formalment, tenia raó. Era el ministeri on estava situat el departament que s'ocupava d'art, teatre, arquitectura, música i literatura. Era una nova política, inherent als Estat-nació, model del qual llavors França era pionera. Després, aquest control de la cultura ha definit també, encara més, els Estats totalitaris.
És en aquest ramat en el qual cal posar a Catalunya. Políticament, estem collats per una llei electoral immunda que només permet la creació de polítics per cooptació, és a dir per selecció arbitrària per part dels que ja estan en la cúpula de cada partit. Culturalment, també estem collats pel pes indigne i indignant de l'administració cultural, que subvenciona amics, mentre ofega a enemics, amb total naturalitat.
Finalment, informativament estem rematats pel pes dels mitjans públics. Aquests ni pretenen dur a terme cap tasca cultural, com acredita l'absència generalitzada de crítica de llibres. Ocupen el terreny que ells mateixos converteixen en erm, amb apriorismes ideològics tronats -tots d'extrema esquerra- que ja no enganyen a ningú.
Sovint se'ls en va la mà. Va succeir, quan el Ministeri espanyol d'Afers Exteriors, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona varen organitzar i anaven a pagar la vinguda a Barcelona -per raons culturals, és clar- de la despietada terrorista Leila Khaled, autora material i ben armada de dos segrestaments d'avions de passatgers. Aquella bogeria només va ser exposada per aquest diari. Va ser la intervenció de l'ambaixada d'Israel a Madrid que ho va deturar en el darrer moment.
Hi ha paquets immensos de la nostra vida cultural que pràcticament han desaparegut. Respecte a l'art, ho vaig constatar fa uns mesos en visitar el Saló dels Antiquaris de Barcelona. Hi vaig passar algunes hores. Hi havia obres de grans pintors catalans de fa uns decennis.
A alguns havia tingut el privilegi de conèixer-los. També havia escrit sobre la seva feina, quan vaig dirigir dues revistes d'art. A més, fa un grapat d'anys, vaig proposar i dur a terme una llarga sèrie sobre "Homes d'Arts i Lletres" en la programació en català de RTVE.
En el saló esmentat vaig tenir la sensació que el que havia estat l'art català modern ara no tenia cap continuïtat. Certament, avui hi ha d'haver pintors. Però no m'imagino que tinguin cap relació seriosa i d'empara mútua respecte de la societat. Per posar un exemple, és obvi que el noucentisme literari i artístic podien considerar-se aliats naturals del partit Acció Catalana. En canvi, avui està clar que no hi ha cap moviment social que tingui la seva vessant artística, ni cap moviment artístic amb una significació social o política. Ateses les escasses llums de la política actual, és millor que sigui així.
Malgrat els milions llençats en subvencions, el poder polític no ha potenciat cap creativitat cultural, ans al contrari li ha fet molt de mal. S'entén per què avui i aquí la política està tan basada en la pura ignorància, en la contemplació del melic dels propis polítics. Aquests són insensibles a les realitats humanes, com acrediten els seus llargs silencis, o les seves vaguetats en matèria econòmica.
El resultat ha estat que una Catalunya molt defensable en el terreny de la creativitat cultural hagi esdevingut un no res. Sense voler fer exageracions ni extrapolacions, també la Itàlia feixista, l'Alemanya nazi i la Rússia soviètica varen ser grans desastres en tots els ordres culturals. Tenien en comú amb la Catalunya actual - i de diferent amb els països més democràtics - una concepció com a mínim napoleònica de la cultura, a la qual es prefereix tenir collada des del poder.
Abans d'escriure aquest article he parlat breument amb un representant d'una espècie en vies d'extinció a casa nostra: un antic crític d'art. Ha compartit del tot els meus criteris. Com jo, tampoc troba cap escletxa per a l'esperança. La ruqueria, la insensibilitat i l'ofegadora politiqueria totalitzant estan ben instal·lades. Per tant, l'art i tota la cultura estan en davallada.