CABÒRIES PER DESTRUIR UN POBLE

ALFONS QUINTÀ fa molts anys vaig dur a terme una llarga sèrie de reportatges sobre les nacionalitats minoritzades de l' Estat francès: bascos, bretons, occitans, corsos, alsacians i catalans. Ja no vaig arribar a temps respecte als flamencs de França, que literalment s'havien esvaït.
A Biarritz (Miarritze, en basc) vaig tenir amb una llarga i franca xerrada amb un tinent d'alcalde. Pertanyia a un petit partit nacionalista basc, integrat en la coalició municipal aleshores en el poder.
Acabada l'entrevista en sentit estricte, continuàrem una estona en el seu despatx, des d'on es veia un mar Atlàntic arrauxat. De sobte, vaig gosar demanar-li: Com és que coses banals que vostè reclama -com uns mínims drets lingüístics- no són enteses pels francesos?
Malgrat els anys passats, recordo amb precisió la seva resposta: "Es tracta que els francesos tenen el cap hexagonal". S'expressava amb ironia. No era cap racista. Al·ludia a la forma d'hexàgon de l'Estat francès. Un Estat on els poders polítics s'han passat segles creant mites.
Després de segles de menjada de coco, per part d'una monarquia absoluta centralista i després per un jacobinisme encara més centralista i més destructor de la diversitat, els francesos tenien el cap farcit de bajanades estatistes. Tanmateix, això ha canviat força, perquè amb el president Sarkozy per primera vegada hi ha un president que no és un antiliberal. Hi ha hagut un inici de canvi que ja veurem com acaba.
A Catalunya hi ha un fenomen de menjada de coco comparable en la forma i diferent en el contingut. Aquí domina, en l'escenari públic, un discurs que sovint deixa astorat. Bajanades superades arreu són preses com a veritats revelades. No hi ha cap altra part de món democràtic on es visqui tan al marge de moltes visions modernes.
Hi ha grans temes que més val no tocar, perquè existeix una crosta impermeable a la realitat. Penso, per exemple, en el perill del fonamentalisme islàmic, en la dictadura castrista, en la naturalesa antidemocràtica i bàrbara del "chavisme" i no dic res respecte a cap tema que tingui a veure amb els Estats Units. Escriure sobre aquell país em produeix canguelis. La irracionalitat antiliberal i antiamericana és tan immensa que les evidències més banals reboten irracionalment.
Per descomptat, això no seria així si no tinguéssim una TV3 dominada -segons reconeixen els mateixos socialistes- per un "soviet"( és el mot que usen) corporatiu, malvat i que, per descomptat, encara somia amb la truita florida del comunisme.
Suposem que desaparegués aquest clau televisiu que es vol clavar en el cap dels catalans. Què passaria? Ens trauríem un gran mal de sobre. Però no tot serien flors i violes. No sorgiria de cop una comprensió realista del món modern, ni adquiriríem la capacitat d'argumentar un polsim sobre el nacionalisme. Tampoc apareixerien, d'un dia per l'altre, llocs i revistes de debat, avui ben absents.
He pensat moltes hores en la nostra debilitat i impermeabilitat intel·lectuals. Per això, goso efectuar alguna aproximació a les seves manifestacions concretes. Una d'elles és la tendència al que en podríem dir el rebot de base deductiva. Consisteix que si algun temerari exposa un nou fet, cert i amb dades, té moltes possibilitats que -si aquell fet contradiu una cabòria ja assumida- no sigui ni tan sols escoltat. La veritat rebota davant dogmes tronats i de babau, difícils de combatre perquè a moltes persones se'ls han estat repetint, els uns als altres, durant anys. Els més estesos són els mites procedents de la ultraesquerra, si bé n'hi ha de tota mena, color i procedència.
Aquest mateix fenomen el vaig apreciar a Rússia. Molts russos ja creuen saber-ho tot, perquè ignoren d'entrada allò que no quadri en el seu cap. Allí pesa molt la desena de segles que Rússia va estar tancada a la resta del món. Va començar l'autocràcia tsarista i ho va culminar la tirania comunista. Ja veurem si algun dia ho superen.
Déu n'hi do els segles de tancament que ha patit Espanya. Per això la Catalunya de la Renaixença es va presentar com un element d'obertura al món i a la modernitat. Ara això s'ha esgotat. El comunisme i Jordi Pujol en tenen molta culpa, però la llista de responsables és més llarga. Si un dia es superat aquest tancament -que comporta una bona dosi d'arrogància barata - tots ens n'adonarem. Ai las, no sembla pas que hagi de succeir demà mateix.