SEVERITAT I RAPIDESA PER L´INFAMANT CAS MILLET

ALFONS QUINTÀ Quan estava a punt de saltar l'infamant i repugnant escàndol encarnat per Fèlix Millet, vaig haver d'anar-me'n Est enllà. Només per això no n'he escrit fins ara. Intentaré recuperar el temps perdut, perquè crec que hi ha tema per mesos.
He estat seguint el vomitiu i significatiu afer per Internet. Com he escrit mil vegades, ja no tenia cap confiança en l'honorabilitat en la nostra classe dirigent de domini polític. Però la realitat ha superat tot el que es podia entreveure. Avui ningú pot al·legar ignorància.
En efecte, un repugnant personatge, que ja coneixia la presó Model de Barcelona per dintre, a causa d'un delicte que no tenia gens ni mica de polític (cas Renta Catalana), ha demostrat que Catalunya està més podrida que la Dinamarca imaginària de Hamlet. Per primera vegada en la seva maleïda vida, en confirmar de sobres aquesta realitat, Millet ha fet, sense voler-ho, una primera cosa de bo.
A la Catalunya del 2009, els demagogs, els ineptes, i els corruptes tenen des de fa anys el camp lliure. Quan això passa, tota la resta és sobrera. Però encara hi ha quelcom de pitjor.
Consisteix en la certesa que un escàndol monumental no sembla que hagi de servir perquè la classe política reaccioni, com, sens dubte, succeiria en qualsevol país civilitzat, o en tot país que no fos definible, com ho és Catalunya, en base al model de "sistema de despulles" (spoils system). És aquell en el qual qui assoleix el poder polític pot tractar el conjunt de la societat com si fos una despulla en mans del vencedor d'una guerra del passat. Vaja, ha retornat Àtila.
En primer terme cal destacar que estem en un tema penal, és a dir, criminal. L'existència de delictes continuats resulta evident. També es perfilen complicitats actives i passives, així com un marc politicoadministratiu i institucional com a mínim irresponsable. Sens dubte ho acreditarà el procediment criminal ja en curs.
No és pot negar la repugnància moral del que ja es pot qualificar de fets provats, com la carta de Millet i la folla tendència a l'exculpació de base pretesament patriòtica per part de forces polítiques. Els fets no mostren res que pugui servir per exculpar cap dels que sembla que aviat seran formalment inculpats. La tècnica dita del ventilador per escampar defecacions -allò de "tots ho fan"- no ha de ser admesa ni tolerada. Ni tan sols com a tècnica de defensa. L'incompliment, fins i tot generalitzat, de la llei -i Déu sap que aquí n'hi ha en matèria de corrupció- no pot excusar ni atenuar la violació de la norma jurídica.
Des de fa decennis, en el terreny penal, el meu pensador jurídic predilecte és Cesare Beccaria (1738-1794). Però la gravetat del cas Millet ha fet trontollar la meva identificació amb aquell gran humanitzador de la justícia criminal. En efecte, crec que Millet ha de ser tractat amb la màxima severitat, pel que fa a la seva responsabilitat personal, reconeguda per ell mateix, si bé sense cap polsim d'humilitat. A la vegada, i aquí recupero Beccaria, s'ha de pensar en l'exemplaritat i la naturalesa preventiva de la sanció. Hauria de quedar clar que el que mostren el fets reconeguts -i els que s'arribin a acreditar- no pot ser tolerat. Per assolir-ho, deia Beccaria, la justícia ha de ser ràpida.
La meva lectura de la llei de procediment criminal és diferent de la de l'actual jutge instructor. Com li passa al fiscal competent, no entenc, tant per raons de fons com merament formals, que no s'hagi cridat ja a declarar Millet. El futur immediat ens dirà si això és un bon presagi -és a dir, un indici de severitat, ben justificat per l'alarma social creada- o bé el contrari. En tot cas, com també va escriure Beccaria en el seu Dei delitti e delle penne (Feltrinelli, Milà, 2008) s'haurà d'estar molt amatent a la publicitat del procediment.
Se n'han de destacar els fets i no pas cabòries, com la consistent a voler fer creure que un vicepresident de la sinistra FAES (la fundació de José Maria Aznar) invoqui ridículament el presumpte atenuant consistent que Millet volia afavorir la cultura en general i la catalana en particular.
Admetre aquest tipus d'argument, que es va entreveure en unes declaracions d'Oriol Pujol Ferrusola, vindria a ser com definir la corrupció com, ai las, un ?component de la cultura catalana. Potser és un component de la cultura política que ens ofega, però res més. La cultura, encara que els polítics faci anys que ho hagin oblidat, és la propietat dels pobles. Històricament, els personatges amb biografies com la de Millet no han estat un ajut, sinó una grotesca nosa.