LA CATALUNYA DELS INTOCABLES

ALFONS QUINTÀ ACatalunya hi ha empreses, entitats i persones que vénen a ser intocables. És una gran desgràcia. Se les ha posat a dalt d'un pedestal que, en la pràctica, les converteix en privilegiades. Avui resulta una banalitat presentar com a exemple d'aquesta anomalia el Palau de la Música Catalana i l'impresentable Fèlix Millet.
Això hauria de canviar perquè hi ha hagut massa escàndols i n'hi poden haver molts més. És magnífic que afectin els implicats, però no pas que facin quedar molts com babaus. Aquest darrer fenomen no ens fa forts sinó ridículs, patètics i vulnerables. De creure que estàvem farcits de puntals excelsos, periòdicament hem de reconèixer que en realitat estàvem rodejats de bombes de rellotgeria.
Cal deturar la conversió d'organismes o de persones en l'encarnació de Catalunya. Hauríem de ser capaços de valorar-les només sobre la base dels fets, sense permetre perilloses mitologies. Això és més fàcil de dir que de fer, perquè els beneficiaris d'aquesta primitiva sacralització -un d'ells és Fèlix Millet Tusell- estan encantats de situar-se per sobre del bé i del mal. Se'ls permet creure que estan per damunt dels controls jurídics de mera defensa social elemental, imprescindibles en qualsevol societat democràtica. I, ai las, de vegades resulta ser veritat.
No podria dir quantes vegades, fent de periodista, m'he trobat davant mites pretesament catalanistes que impedien exposar realitats elementals. Em va passar no fa gaires anys, quan amb motiu d'un aniversari, se'm va encarregar escriure un llarg article (crec que dues pàgines) sobre l'antic abat de Montserrat Aureli M. Escarré (1908-1968).
D'entrada només estava afectat per un prejudici favorable. En efecte, havia estat molt i molt amic de José Antonio Novais (1925-1993), el mític corresponsal de Le Monde que el 1963 va publicar la famosa entrevista amb Escarré. També, com a estudiant, i acompanyat físicament de Josep Benet i de Joan Raventós, m'havia manifestat contra de l'expatriament d'Escarré a Itàlia. Tots tres vàrem cantar El Virolat a la plaça de Sant Jaume i la del Rei. La vigília Benet m'havia donat uns minúsculs fulls voltants a l'altell del seu despatx, i de Maurici Serrahima, al carrer Petritxol. Finalment, també em vaig manifestar, em sembla que sense anar-hi acompanyat, amb motiu de la seva mort.
Ara bé, en haver d'acostar-me, com a periodista i amb desig d'objectivitat, a la figura d'Escarré, vaig quedar esgarrifat. No es mereixia haver estat mitificat. El que vaig trobar ho vaig escriure i escrit està. Vaig anar amb peus de plom però vaig exposar fets callats durant anys. En síntesi, la gestió del monestir de Montserrat per Escarré havia creat un seguit de problemes interns que no eren polítics, ni de defensa de Catalunya. En aquest marc, les seves manifestacions -positives perquè perjudicaven el règim franquista- tenien bastant de fugida cap endavant. Recordo que en l'article vaig citar una frase en llatí de la qual fins aleshores només coneixia les tres primeres paraules: "homo homini lupus, clericus clerici lupior, monacus monaci lupissimus". ("L'home és un llop per un altre home, un clergue és més llop per un altre clergue, un monjo és el més llop per un altre monjo").
Òbviament, l'expressió ha de tenir segles d'existència. Me la va fer saber un monjo que coneixia la gestió d'Escarré. La defensava en públic (per raons polítiques) però en privat, parlant amb l'amic seu que jo era, no donava gens ni mica de suport a Escarré.
Què no podria dir del cas Banca Catalana? Vaig publicar en primícia que aquell banc anava pel pedregar. Ningú, ningú i ningú, em va induir a fer-ho, ni vaig tenir cap font privilegiada. En el món financer català era un fals secret compartit per moltes dotzenes de persones. No haig de rectificar res del que vaig escriure, excepte afegir que la situació encara era pitjor que la que era descrita per mi.
Tanmateix, mil vegades -sovint amb una vilesa que fa vomitar- he estat acusat d'haver exposat el que no es podia dir. Com si el paper del periodista no fos el de reflectir el que existeix. Algú es pot creure realment que un article pot ensorrar un banc?
En els pocs casos al·ludits, en dotzenes d'altres que hi ha hagut i en els molts més que hi haurà en el futur, el problema és sempre el mateix. Hi ha personatges capaços de prendre Catalunya com un escut pels seus privilegis, com una empara per la seva voluntat de poder omnímode i com un mitjà per gaudir de la perversa satisfacció psicològica consistent a prendre'ns per ximples, és a dir per fàcilment ensarronables i, per tant, molt dominables.