ALFONS QUINTÀ
Seria lògic que en les properes eleccions catalanes hi hagués partits que perdessin vot en funció del seu grau d'implicació, o de la seva incapacitat, davant el cas Millet. A més i, sobretot, hi hauria d'haver un increment de l'abstenció. Tot això resultaria lògic, però ja veurem què passarà.
En efecte, aquí la política està emparada per mites sectaris que la converteixen en una espècie de religió. Molts dels que haurien de protestar, abstenint-se, o d'alguna altra manera, segurament optaran per embenar-se els ulls. Poden pensar que "com que tots els partits són corruptes, jo continuo votant el meu partit de sempre". Un cop més es veurà que estem en un país dominat per cabòries sectàries, per la resignació i per la incapacitat d'autoreformar-se. Babau qui en dubti.
Per tant, ja veurem què passarà. El pitjor seria que l'aixecada de camisa duta a terme pel delinqüent Millet i els seus no tingués cap conseqüència terapèutica. De moment, sembla que així serà.
Per ara, ningú no ha presentat cap projecte de reforma mínima del marc legal i administratiu català, destinada a evitar tornar a caure en la mateixa pedra, o, per ser més precisos, en la mateixa roda de molí, cínicament culturaloide. El marc vigent ha permès, durant anys i panys, una corrupció particularment desvergonyida. O no és així?
Un amic meu em diu que continuarem pedalant en la nostra bicicleta estàtica, per definició incapaç de portar-nos enlloc. Amanirem el nostre immobilisme amb debats esotèrics, com ho és avui el de l'autodeterminació. Ens continuaran dient que som un referent pel món mundial. Així alguns podran oblidar que cada dia fem més riure.
Durant anys aquí s'ha estat dient que "al 'palco' presidencial del Reial Madrid es feien negocis i política". Segurament era cert. Però què feia Millet a tots els 'palcos' presidencials imaginables de Catalunya? Es dedicava a obres de beneficència? A donar menjar als coloms? O bé a robar?
Qui coneix Millet em diu que era un personatge insignificant i culturalment menyspreable, és a dir, un zero a l'esquerra. Només va estudiar un modest peritatge, no pas per falta de mitjans econòmics, sinó per manca de llums. Les seves escasses aparicions en el món dels negocis varen ser pitjor que un fracàs: el varen portar a la presó Model per delictes mercantils. Era un camp en el qual prometia.
El que la seva maldat hagi pogut perdurar obliga a considerar el que realment és, aquí i ara, el món cultural, el del pretès mecenatge i, també, el de la política. És un món que ha pogut ser penetrat i en part dominat per un inculte, un immoral i un impresentable. Per dir-ho en temes informàtics, és un món que no té antivirus.
Algú en dubtava? Jo no, en absolut, ans al contrari. N'he escrit fins a l'esgotament. Com que aquí la cultura no és, pels poders constituïts, un instrument per a l'alliberament individual i col·lectiu, ans el contrari, personatges de l'espècie de Millet són una necessitat objectiva. Impedeixen que des de la cultura sorgeixi cap ombra que pertorbi un poder polític omnímode. Millet el servia, fos quin fos el color d'aquest. Era un enemic de la cultura al qual el marc politicocultural vigent li permetia que es disfressés d'amic. Era un quintacolumnista.
Esdevingué l'inútil imprescindible. Servia per crear la sensació que hi havia una gran burgesia cultivada - mentida punyetera - mentre, per descomptat, no podia aspirar a pertorbar l'aridesa cultural de l'oasi català. Per a un tipus de poder polític que fa la viu viu a base d'imatges prefabricades o superades - Benedict Anderson en diu "comunitats imaginades" - i no pas de realitats, Millet era un element bàsic.
Des de fa anys, dades inqüestionables de la Societat General d'Autors deixen malament Catalunya. Acrediten la davallada del consum de productes culturals, des de ben abans de la crisi i en comparació al consum en altres comunitats autònomes. Ho vaig exposar alguna vegada, força en solitari.
Aquesta realitat es tapava amb globus infectes, com era el mateix Millet. Ara aquest globus ha rebentat. Però molts, com Jordi Pujol, en donen una visió escandalosament ensucrada: seria "una badada", "tots ens despistem", etcètera.
En canvi, els que intentem tenir una visió honesta hem de veure el maligne Millet com una manifestació de la destrucció cultural real que s'ha dut a terme des de dins de la mateixa Catalunya.
