ALFONS QUINTÀ
ACatalunya i al País Basc es va assumir la Revolució Industrial abans que a la resta d'Espanya. Aquí, això va generar la Renaixença, és a dir la nostra resurrecció nacional, lingüística, cultural i política, tot amb un rerefons de debats econòmics.
El canvi productiu i l'enrenou polític varen implicar moltes necessitats. Van des d'algun tipus d'assegurança davant els accidents de treball i de la vellesa, fins a la creació d'institucions culturals. Va sorgir un singular marc català. Ho féu de manera desordenada, sovint al marge dels poders públics (cosa que en si no era dolenta) i amb estructures de poder d'aquells temps.
La nostra societat havia canviat, però l'Estat espanyol estava ancorat en el passat. No acompanyava la realitat catalana. Ara bé, el model català sorgit llavors avui no té cap sentit. La fiscalitat i, per tant l'Estat, han augmentat. La cobertura de les nostres necessitats -avui molt més grans- ja tenen tractament públic.
Avui els problemes són uns altres i l'enfocament també ha de ser diferent. Tothom ho hauria de veure. Però durant 23 anys el poder pujolista no ho va voler assumir. Va dominar el defecte, tan català, consistent a mirar cap enrere, no pas vers el present i el futur. Era un poder polític eminentment reaccionari: preferia el mirall retrovisor als llargavistes.
Tanmateix, es va imposar el model europeu de l'estat del benestar, fins i tot amanit del pitjor intervencionisme cultural, a l'estil dels fracassats Estat nació, jacobí o comunista. Unes coses es van superposar a d'altres. S'ha creat un garbuix. Això ha permès que diner públic rebut per Millet pogués anar a parar a un, o més, partits. És una monstruositat jurídica, d'abast penal, és a dir criminal.
Tot s'ha donat en un marc complicat. En efecte, tenim una inútil i cara Conselleria de Cultura. Però també Òmnium Cultural, així com el desprestigiat Palau de la Música i mil organitzacions dites -justificadament o no- culturals. El resultat és que la cultura catalana pateix molt control i, per tant, una gran davallada.
En un altre àmbit, hi ha una immens sistema públic de salut amb la corresponent conselleria, juntament amb entitats d'ajut mutu i assistència complementària, com l'agrupació que va patir la grapa de Millet, avui justament intervinguda. Afecten uns tres milions persones. Si se suprimissin, la sanitat pública en patiria i moltes persones també. El que no té sentit és que pogués caure en mans d'un Millet i ser ficada fins al coll en el negoci immobiliari.
També podria parlar del FC Barcelona, que seria bo que fos una societat anònima, com la majoria d'altres organitzacions similars i no pas una entitat sacralitzada, és a dir més preocupant des del punt de vista administratiu. Que s'hagin espiat persones i que això hagi acabat com si res resulta esgarrifós. En tot cas, jo sóc d'aquells a qui Joan Laporta fa molta més por que goig.
No puc deixar d'afegir que del 1995 al 2000 va ser president de l'Institut d'Estudis Catalans un personatge que, per moltes raons, se'l pot considerar desastrós, Manuel Castellet.
No es tracta de treure cap destral, sinó de fer un replantejament, amatent als nostres dies. El que no pot ser és sacralitzar -i per tant vacunar contra la racionalitat econòmica, contra el control administratiu i contra la crítica- organismes que no poden estar per sobre d'una supervisió neutra i un control dels resultats eficaç.
Hi ha raons per voler que l'afer Millet sigui un toc d'atenció. Vegem-ne una anècdota: fa anys, sota una direcció diferent de l'actual, un membre de la junta d'Òmnium Cultural va dir-me que el president de la junta de llavors s'havia exclamat: "A veure quan es morirà aquest Joan Corominas, perquè ens costa molts diners". Es referia a l'eminent lingüista, mort el 1997, l'aportació del qual és incalculable. Vaig tenir l'honor de conèixer-lo. Era un erudit i un patriota sense parió. Durant decennis, el seu principal problema va ser el maltractament que va rebre, ai las, des de l'Institut d'Estudis Catalans.
Com a guinda final lògica cal al·ludir a les declaracions de l'honest director musical de l'Orfeó Català dient que l'anterior cúpula directiva "no tenia cap cultura musical". No cal que ho juri. Avui i aquí, la cultura està en mans d'ignorants. El sistema fa, deliberadament, que això sigui així.
