Corrupció: canviar Catalunya o enterrar-la

L'articulista reflexiona sobre les conseqüències que tindrà l'últim cas de corrupció, recorda la seva relació amb Prenafeta, i la voluntat d'aquest últim de recuperar protagonisme en cas d'una victòria electoral d'Artur Mas

ALFONS QUINTÀ Davant el darrer i immens cas de corrupció, la pregunta clau consisteix a saber si generarà una reacció social general que obligui a canvis jurídics i administratius substantius.
Penso en el que va passar el 1992 a Itàlia. Llavors l'operació judicial "mani pulite" (mans netes) va liquidar deu anys llargs de Tangentopoli, expressió traduïble per "la ciutat dels percentatges". La Democràcia Cristiana i el Partit Socialista, aleshores els dos grans partits de govern, varen senzillament desaparèixer per sempre més.
A Itàlia continua havent-hi corrupció, però tanmateix n'hi ha menys. Ha incrementat molt la sensibilitat ciutadana i el nivell dels debats anticorrupció.
La majoria de fonts que he consultat creuen que aquí no estem prop d'una reacció forta ni de grans canvis. Uns canvis que no haurien d'implicar controls diferents. En el terreny urbanístic haurien de ser externs i superiors als ajuntaments. També ens cal una nova llei electoral. Hem de tenir polítics amb personalitat pròpia, no només emanacions de les cúpules dels partits. Si n'hi haguessin amb capacitat d'iniciativa personal, conxorxes com la que ara ha sortit a la llum serien més arriscades. Uns polítics vigilarien als altres, dins els mateixos partits. Ara només podem confiar que aparegui un jutge, i encara. És una aparició que es dóna en un nombre ínfim de casos.
L'escàndol sorgit abans-d'ahir és d'unes proporcions gegantesques. Hi destaca el seu caràcter transversal (és a dir, implicant dirigents de dos mons polítics) i la seva naturalesa particularment vil. Afecta zones empobrides, va motivar expropiacions d'habitatges modestos, ha durat molt, hi està present un paradís fiscal i els polítics implicats són de primera fila.
Quant a conseqüències polítiques i electorals, encara és massa aviat per treure conclusions. De fet, una de les dades més esperades són les que revelin, d'aquí a algunes setmanes, les primeres enquestes sobre l'expectativa de vot. Sembla segur que els fets estimularan l'abstenció, que ja estava creixent.
En haver sabut reaccionar més de pressa i amb més claredat, ara sembla que el PSC en pot quedar menys tocat. En canvi, per a CDC la cosa pot resultar complicada. En un país on el discurs sobre el passat està massa present, cal destacar que tota l'etapa Pujol queda molt tocada.
Avui Prenafeta i Alavedra no són dirigents de primer pla. Però tots dos -especialment Prenafeta- es continuen movent en el terreny polític. L'antic secretari general de la Presidència va ser de fet cap del que a França en dirien el "gabinet negre" de Jordi Pujol. Va encarnar la pitjor CDC, la dita dels "afers".
Prenafeta s'estava preparant per tornar a la palestra. En el cas d'una eventual victòria d'Artur Mas, volia recuperar protagonisme i més coses. Si aquest escàndol impedeix el seu retorn polític per a sempre, serà un gran pas endavant per al nostre país i per a la nostra democràcia, ja tan esquerdada per la corrupció i pel protagonisme de persones, com Prenafeta, sense qualitats morals ni intel·lectuals.
Com és lògic, en molts anys d'ofici he hagut de tractar amb polítics foscos. Per desgràcia i per vergonya meva, vaig tractar amb Prenafeta més del que havia d'haver tolerat. Ha estat l'únic polític a qui he sentit expressar criteris de diguem-ne comprensió o manifesta tolerància, que semblaven de clara simpatia, envers la corrupció. En concret, li vaig sentir maleir reiteradament els magistrats italians de "mani pulite". Odiava la seva figura més destacada, el fiscal Antonio Di Pietro. "S'ha carregat un país", deia. Altres creiem que carregar-se la corrupció és un acte patriòtic. Ha rigut mentre ha pogut.
La gran escriptora, feminista i penòloga gallega Concepción Arenal (1820-1893) va afirmar que calia "odiar el delicte i compadir el delinqüent". Respecte a Prenafeta sóc incapaç -ho sento- de seguir el bon consell d'una dona capaç de compadir-se dels altres.
Aquesta incapacitat no ha de portar a desitjar cap injustícia. Però si a creure que la política catalana serà millor si, com a conseqüència del que estem vivint, Prenafeta no pot tornar a fer mal -en primer lloc a la pròpia CDC- des de la política. Possiblement sigui així perquè abans-d'ahir a la nit la policia judicial va escorcollar la seu de la Fundació Catalunya Oberta, instrument polític del detingut Prenafeta.
Avui està perfectament clar que el PSC traurà els diguem-ne "seus" corruptes. Però CDC no ha estat tan taxativa. Ha dit que els dirà que demanin la baixa. Ho ha manifestat Mas, no pas Pujol. Ho entenc. Que Pujol hagi callat porta a intuir el que considero una gran veritat: que sent ell president hi va haver corrupció a la Generalitat perquè ell en tenia una concepció ben homologable a l'expressada -impúdicament i imprudentment- per Prenafeta. És una visió que Pujol va adquirir ja abans d'arribar a gaudir del poder polític. Aquest criteri que pot estar en la base d'un seu altre fracàs.
El pitjor és que Pujol no ha après massa o gens. Així es desprèn de les seves insòlites i recents manifestacions televisives, dient que estava disposat a "tirar de la manta". Potser ja és massa tard perquè entengui que la corrupció d'uns -ni tampoc la seva generalització- no fa jurídicament admissible la d'altres. Un país on hi hagi polítics de primera fila que ni tan sols arribin a entendre i a assumir aquesta banalitat jurídica, està molt malalt. Potser terminalment malalt.