XAVIER DOMÈNECH
Com es quantifica l'estafa moral? Quin article del codi penal tipifica la malversació d'il·lusions públiques? Quin apartat modula l'agreujant d'abús d'innocència democràtica? Són càrrecs dels quals caldria que responguessin alguns dels detinguts de l'operació Pretòria, si fossin certes les imputacions que circulen.
Un alcalde que va entrar a l'Ajuntament de Santa Coloma el 1983, a les segones eleccions democràtiques, i que des de llavors no n'ha sortit. Un diputat de les primeres legislatures del parc de la Ciutadella. Un conseller que va ser-ho de la Generalitat el 1982, tot just quan s'estava construint la institució. La mà dreta de Jordi Pujol justament en aquesta tasca i en aquesta etapa constructora. Gent de primera, de primeríssima hora en l'actual democràcia. Gent de l'etapa fundacional, dels temps que a hores d'ara ja podem començar a considerar històrics. Quan tots érem bons, nets i purs i estrenàvem un vestit blanc de llibertat.
Van rebre una herència d'il·lusió: Als ajuntaments democràtics, amb els ciutadans esperançats que l'arribada d'uns regidors veritablement populars donaria un aire nou (com, efectivament, així va ser, malgrat les decepcions i les insuficiències). A la recuperada Generalitat, amb els catalans engrescats per començar el camí cap a la recuperació pacífica, pas a pas, de cotes cada cop més elevades d'autogovern (com efectivament així ha sigut, malgrat els entrebancs, les mancances i les reculades). I resulta que han utilitzat aquest capital, que han aprofitat aquesta herència, per a fins il·legítims, en benefici no pas de la ciutadania, sinó de butxaques absolutament privades.
Què els ha fet canviar? En quin moment el militant il·lusionat d'una causa política es transforma en un traficant d'influències, en un mercader de requalificacions, en un contrabandista que travessa cada dia la ratlla entre el deure públic dels interessos privats?
Aquestes coses no passen de cop, com un llampec sobtat que gira les neurones. La cobdícia és un pecat insidiós que va guanyant terreny quan troba les defenses baixes. Eternitzar-se en el càrrec ho facilita, i l'absència d'una oposició enèrgica hi contribueix decisivament. El governant veu llavors alterades les seves percepcions i confon el decorat del palau, on tramposos i aprofitats fan cua als passadissos, amb la realitat del carrer al qual es deu. La limitació de mandats, l'auditoria permanent i la vigilància obsessiva de l'oposició s'apunten com a possibles remeis.
