´No hi ha un pam de net´

GIRONA | MARIONA FERRER I FORNELLS "a

quest llibre no fa sinó confirmar allò que ja ens temíem: que això raja brut". Així acaba el pròleg de l'advocat i exconseller de la Generalitat Francesc Sanuy a Breu història de la corrupció. De l'edat antiga fins als nostres dies de l'italià Carlo Alberto Brioschi publicat la setmana passada per La Campana. El llibre vol fer descobrir que la corrupció no és res més que un fet universal, per això Brioschi examina les "proeses corruptives" que van des del segle IV aC a Babilònia fins a les d'avui dins l'univers de Silvio Berlusconi.
L'editorial ha aconseguit amb aquest llibre complir una màxima: publicar allò adequat en el moment adequat. Perquè treure'l la mateixa setmana que el jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, destapa una de les xarxes de corrupció més grans dels últims temps a Catalunya és una coincidència que es converteix en proesa i es materialitza en molta publicitat.
A més a més el pròleg de Sanuy atia el camp de mines que és avui Espanya en l'àmbit polític. Si bé l'autor no s'atura a parlar de casos de l'estat, l'exconseller de Comerç, Consum i Turisme posa el dit a la llaga fins al fons. Per això recorda casos com els de Gestartera, el president de Banesto o Telefónica. Però no s'atura aquí. Segons Sanuy "la corrupció amb majúscules passa per Madrid", per això "ningú es va estranyar que, durant la visita a les obres de la Terminal 1 de l'Aeroport del Prat, el primer de rebre el president Zapatero no fos el president Montilla, sinó Florentino Pérez, amb el casc posat, com a president d'ACS, l'empresa madrilenya a la qual, naturalment, s'havia adjudicat l'obra".
Segurament Sanuy no sabia res del cas Pretòria en el moment d'escriure aquestes línies. Fèlix Millet acabava d'esquitxar les institucions catalanes amb el frau del Palau de la Música Catalana però els grans casos de corrupció seguien a Madrid. Però, què acaba de passar dins "l'oasi català" amb la xarxa corrupta a Santa Coloma de Gramenet? Per un moment les trames s'inverteixen i no podem afirmar, com Sanuy, que "aquí treballem sempre amb tres dígits menys".

De rabiosa actualitat
Pel que fa a la resta del llibre, l'italià Brioschi vol fer veure al lector l'estranya passivitat social que sembla acceptar que els suborns i els abusos són inevitables. I així comença pel principi.
Al segle IV aC un braman babiloni contemporani d'Aristòtil va escriure un llibre sobre l'art de governar on argumenta que qui mana ha d'utilitzar tots els mitjans per aconseguir els seus objectius. Per aquest braman no hi havia cabuda per a codis ètics, sinó només el benefici propi. I així arribem fins avui. Brioschi repassa més de 40 casos amb bastant rigor i soltura. Tràfics d'influència, suborns, desfalcs, comissions, prevaricacions, manipulació dels mitjans de comunicació..., tot allò fraudulent hi té cabuda, malgrat que de tant en tant l'autor s'oblida una mica del context històric en què tenen lloc els fets. És bastant diferent parlar avui, dins un govern democràtic, de malversació de fons públics que no pas en un govern absolutista del XVIII on la llibertat de premsa era un terme que no es podia concebre.
I pel que fa els temes més vigents, un autor italià no podia deixar de banda la qüestió moral i currupta de l'era Berlusconi. Aquí ens podem estirar els cabells pensant en el cas Millet, però tal com sostenia en una contra de La Vanguardia el passat 14 d'octubre el criminòleg italià Conato Carrisi, "a Itàlia el cas Millet ja no seria ni tan sols notícia".
Brioschi acaba qüestionant-se sobre el futur de la corrupció i, després d'haver repassat per sobre més de 600 fonts al llarg de la història (recollides en un índex al final dell llibre) observa que és quelcom inherent a la conducta humana. És de rabiosa actualitat perquè simplement, sempre ha estat així. És un fenomen global.
Per aquest motiu hauria estat bé poder-se endinsar més dins el món de la corrupció espanyola. Potser faltaria actualitzar-lo i fer una breu història també però només dels casos a Espanya, tot i que com apunta Francesc Sanuy al pròleg potser el llibre seria substancialment més gruixut (ara té 260 pàgines).
En definitiva el llibre ens mostra que en el trascurs de la història s'entén la corrupció financera com quelcom inherent als alts càrrecs.