ALFONS QUINTÀ
Mas ha declarat que Lluís Prenafeta i Macià Alavedra varen ser dirigents de CiU "del segle passat", mentre els suspenia de militància. O sigui que creu que hi ha d'haver una CiU diferent, d'aquest segle. Els fets i les polítiques de Mas seran els que finalment mostraran si assumirà el que tants li han recomanat. Ha de dur a terme "una ruptura tranquil·la", respecte al pujolisme i les seves inefables pràctiques, com Sarkozy va dir que faria, i ha fet, respecte a l' impresentable Chirac, finalment, gràcies a Déu, justament processat per corrupció.
El problema de Mas no rau en els dos exdirigents suspesos i empresonats, sinó en Jordi Pujol. El que ha de fer és trobar una alternativa al pujolisme i això resulta complicat. No pas perquè les cabòries de Pujol siguin res de seriós, sinó perquè, malgrat els seus gairebé 80 anys, Jordi Pujol no ho vol en absolut.
Efectuar el canvi, com diuen les mares dels fills adolescents, és més fàcil de dir que de fer. Superar el pujolisme requereix un munt de reformes. Molts dels mals parteixen de la psicologia del mateix Pujol. La va saber imposar a la Generalitat en un grau que ens deixa als catalans molt malament. Molts vàrem ser massa babaus.
En aquest ambició personal desmesurada hi ha aspectes que incomprensiblement són poc coneguts. Un d'ells és la seva actitud respecte a la manera justa de procedir en el terreny administratiu. És un tema ben actual, en ocasió de la corrupció immobiliària apareguda.
Una anècdota molt concreta pot ser útil per encetar el tema. Me la va explicar el meu vell amic Jaume Casajoana (1930-2001), company polític de Jordi Pujol des d'abans dels "Fets del Palau" (maig 1960). Després fou un just i acurat crític de Pujol i del pujolisme.
És relativa a un grup bancari creat amb finalitat política i que després va ser mal gestionat. Va decidir una operació urbanística. Un conseller es va encarregar dels permisos. Els va aconseguir en poc temps. Va informar de la seva obtenció al consell, en què manava una persona que llavors era poc coneguda i que ara ho és moltíssim.
Aquesta persona -que era murri i desconfiada ja aleshores- va demanar quan s'havia hagut de pagar per aquells permisos. La resposta va ser que res. Va demanar que, per dir-ho així, es tingués una "atenció" amb el funcionari honest que no havia requerit cap diguem-ne estímul per dur a terme la seva feina.
D'això ja fa més de trenta anys, atès que era sota el franquisme. El que va passar o no, quan els permisos ja havien estat lliurats, està prescrit. En Jaume no sabia si la hipotètica atenció va ser una caixa de bombons. Pensava que la cosa no va ser pas d'aquesta dimensió.
Anys després, en Jaume i jo vàrem haver de passar per la Presidència de la Generalitat, on Lluís Prenafeta tallava el bacallà d'una manera tan potinera que només ho poden entendre els que ho varen viure. Tothom tenia clar que Prenafeta era l'emanació objectiva de Pujol. Hi havia el que en anglès se'n diu "gestió de brigada de bombers" ( Fire Brigade Management). Feia por. Hi intentava posar ordre un funcionari, economista i socialista, que finalment va decidir retornar al lloc d'on procedia, la Diputació de Barcelona.
Hi ha una altra frase anglosaxona que també se m'acut, vistes les experiències empresarials precedents de les dues persones que manaven en aquell departament i a tota la Generalitat, Pujol i Prenafeta. La frase, cent per cent irònica, és: "Si no has pogut gestionar una cosa petita, gestiona'n una de més gran".
El passat de Pujol era el desastre de Banca Catalana, amanit de desastres més petits, però culturalment greus: la revista Oriflama, la discogràfica Edigsa, la Gran Enciclopèdia Catalana, Destino i altres que es veien a venir com El Correo Catalán i Avui. Segur que me'n deixo. El passat de Prenafeta era insignificant en mèrits, en coneixements i en tot. El botia tant com podia. Però el buit és el buit.
En tot això hi ha diversos denominadors comuns. Un d'indiscutible és el donar prioritat a la política respecte a la racionalitat econòmica. Ho explica una passió pel domini social, estirant més el braç que la màniga, en la recerca d'una afirmació personal injustificada.
El poder era encarnat només per Pujol, mentre la via d'execució preferent era Prenafeta. Vaig comentar-ho amb el conseller de Sanitat, Josep Laporte. Em va dir una frase que no oblidaré mai: "Prenafeta no mana més que un conseller, sinó que mana més que tots els consellers junts". Tenia raó. No era cap atzar. Era així perquè Pujol volia, partint d'una coincidència de criteris. Tot passava en el segle passat i per moltes raons. Ara que Mas diu que s'ha de canviar, hi ha coses concretes greus -massa callades i durant massa temps- que, en efecte, s'han de canviar, radicalment i implacablement.
