ALFONS QUINTÀ
Tot sembla indicar que els dos partits més tacats per l'escàndol urbanístic finalment han optat per trencar ponts amb els imputats. Un partit ho va fer de seguida i l'altre ha tardat. Però tant li fa. Com també tant li fa que Jordi Pujol, origen de pràctiques impresentables, continuï volent-hi posar sucre. Això darrer és lògic, sigui dit amb més d'un polsim d'ironia.
El que cal és mirar al futur i estar molt amatent que no aparegui cap altre sector corrupte, o tan sols del que se'n va anomenar sector "dels afers". Aquests clans poden situar-se en el si dels partits o bé en el seu entorn. Prenafeta i Lluís Garcia,Luigi, varen començar les seves activitats complicades en el si del seus respectius partits, per després funcionar des de fora. Cal evitar la reproducció d'una cosa i de l'altra.
Si mires la llista dels imputats sembla clar que molts no podran tornar al mateix camí. És el cas de l'alcalde Muñoz i del regidor Dobarco, ambdós fins ara del PSC. Cap dels dos era de la cúpula del partit ni sembla que disposés de mecanismes que anessin més enllà dels municipals.
De Muñoz m'expliquen que, malgrat posseir un Mercedes Benz de superluxe, havia estat anant a Santa Coloma, des del seu pis també de luxe de la part alta de Barcelona, amb un Seat 127 vell i tronat. Per sort, el fins ara alcalde no va ser designat president de la Diputació de Barcelona, càrrec al qual va aspirar. Podia haver estat el retrobament entre la fam i les ganes de menjar.
En efecte, les diputacions es poden presentar a un premi quant a capacitat d'opacitat. Arribar a conèixer-ne el pressupost, farcit de partides agregades i d'activitats etèries és com moure's en un laberint. Poden ser vistes com a caus eventuals de tota mena de jocs d'estira-i-arronsa.
De Lluís García caldria esperar que se li acabi la seva diguem-ne activitat. Cal preguntar-se com ha estat possible que pogués continuar duent-la a terme després d'un entrebanc públic, en el mateix ordre de coses, i de la seva expulsió del PSC.
Queden Alavedra i Prenafeta. Del primer voldria creure que s'ha tractat d'un tema puntual. És una persona rica, amb una fortuna feta certament de la barreja de poder públic i negocis. Alavedra era molt més discret que Prenafeta, de qui, em diu que ho sap bé, darrerament en parlava molt malament. Sembla lògic esperar que després d'aquest sotrac Alavedra optarà per dur a terme una vida retirada.
Resultaria difícil fer la mateixa conjectura amb relació a Prenafeta. Aquest ha viscut en un món tan irreal i tan deliberadament falsejat que costa de creure que pugui retornar al món real. Si ho fes constaria que no té capacitat moral ni intel·lectual per poder jugar-hi cap rol públic. No queda clar que pugui assumir aquesta evidència. És massa petulant. Es podria fondre com la neu exposada al sol. A Prenafeta li escau el motiu de "milhomes" que Josep Pla va trobar a Jordi Pujol, usant-lo mil vegades, en privat. Les meves orelles i les d'amics meus ho recorden perfectament.
Prenafeta va crear i finançar la Fundació Catalunya Oberta (FCO), que ara no ha quedat gens ben parada. A l'inici de l'escàndol el diari La Vanguardia va publicar una foto inefable de la porta d'entrada d'aquesta entitat. Hi apareixia el nom de l'empresa instrumental de Prenafeta Poliafers i immediatament a sota, el nom de la fundació. Aquella seu -o seu doble- va ser objecte d'un registre en ocasió de la detenció de Prenafeta.
Poliafers -nom ben curiós: diversitat d'afers- ja havia estat objecte d'un altre registre judicial el novembre del 1998. Va ser degut a un procediment penal instat per la Fiscalia Anticorrupció en relació amb el pagament per la constructora Huarte de 458 milions de pessetes a 6 empreses.
La Fundació de Prenafeta -nom usual de la FCO- s' autodefineix com a liberal. Podria perfectament definir-se d'una altra manera. Prenafeta sempre havia expressat -potser per allò que defensava el poder il·limitat del Príncep- a Maquiavel. Aquest va ser el primer que va usar un terme fins llavors desconegut lo Stato ( l'Estat). Lligar el liberalisme i l'adoració de l'Estat resultaria francament pintoresc, si la cosa anés de pensament. No va d'això. Va -o anava-, per part de Prenafeta, de tenir una palanca de poder. Un poder d'un tipus i amb uns mètodes ben catalogables.
Aquestes reflexions se les hauria de fer Artur Mas. Caldria que recordés com el sistema italià de Tangentopoli tenia com a element clau l'anomenat "Manual Cencelli". Era una forma de repartir-se la corrupció entre els partits i també entre els clans interns dels partits.
En tot cas, les futures llistes electorals, de tots els partits, hauran de ser mirades amb lupa per veure si hi ha el més mínim indici de presència d'aquesta hidra de mil caps que és la corrupció, o de persones lligades, per poc que sigui, a cap dels molts mons de corrupció.
