ALFONS QUINTÀ
El muntatge creat al Palau de la Música per l'imputat Fèlix Millet ha decebut un mínim, ja acreditat documentalment, de 23,5 milions d'euros, és a dir 3.901 milions de pessetes.
Caldrà afegir-hi el resultat de l'anàlisi de comptes corrents encara no auditats -tants com els auditats- i, amb un alt grau de certesa, vuit milions d'euros més de remuneracions i bons salarials per a Millet i el seu braç dret Jordi Montull. Aleshores el muntant de la defraudació seria d'un mínim de 30,5 milions d'euros, o sigui, 5.063 milions de les antigues pessetes.
Ara, les preguntes clau són: On anaven a parar? On està el que en queda? Amb quina finalitat es va efectuar tot plegat? A qui es va donar diners per cobrir un escàndol del qual previsiblement es podia sospitar que un dia havia pogut aparèixer? Es pot efectuar una maldat d'aquest abast sense cercar còmplices o empares?
Fem una altra pregunta encara més precisa, per la via de l'analogia, jurídicament ben lícita: Algú s'imagina que un "cartel" de la droga colombià pugui assolir aquest nivell de guanys sense haver de corrompre algun policia d'aquell país?
Aquí la cosa no va d'inexistents policies corruptes sinó del control politicoadministratiu que havia d'haver detectat una operació tan llarga en el temps i tan immensa en les quantitats. Per entendre'ns, va del tema del finançament il·legal, però real, del món polític, en general, i dels partits, en particular. Si introduïm aquest component, la dimensió de la quantitat defraudada ja s'adiu.
Fem una altra analogia. Ahir gairebé totes les TV varen mostrar imatges dels molts nombrosos objectes d'un luxe espatarrant, pertanyents fins ara al financer corrupte ?Bernard Madoff. En pocs mesos va ser processat i condemnat a 150 anys de presó, el màxim permès per la llei. Ningú dubta que es morirà a la presó. Doncs bé, s'espera que aquells objectes siguin venuts en subhasta, en benefici dels perjudicats, per un total de només mig milió d'euros (336.000 euros). Algú es pensa que Millet en podia tenir més? I de ser així ningú se'n va adonar? Seria ben absurd, perquè de Madoff se sabia que guanyava molts diners mentre que de Millet s'ignorava.
La immoralitat i responsabilitat dels dos imputats, i dels seus encara no massa precisats satèl·lits, està perfectament provada. Ambdós gastaven pels descosits. Però no pas quantitats que ara permetin pensar en un total de cinc mil milions de pessetes.
En efecte, no s'ha ni insinuat cap seva afecció al joc, ni cap ús de droga, ni cap llançament de diners per les finestres. Amb viatges de plaer a la Polinèsia o les Maldives, i en obres de millora de les seves cases no es pot arribar a gastar tant. Necessàriament, hi ha d'haver una o unes altres destinacions del diner que no s'han posat bé sobre la taula. Crec que cal ser força babau per no intuir-ho.
Sherlock Holmes va dir "quan has eliminat el que és impossible, sigui quina sigui la possibilitat que romangui, encara que siguin improbables, han de ser la veritat". A més, aquí i ara, la possibilitat del finançament polític com a element clau, en aquest tipus d'escàndols, és qualsevol cosa menys "improbable".
Destaquem, com a consideració social general respecte a la corrupció a casa nostra, que alguns sectors minoritaris -al dinar de dijous de la fundació de Prenafeta hi van assistir només cent persones- han criticat el jutge Garzón. En canvi, que no gaire ningú ha dit res de crític respecte a l'inefable jutge Julio Solaz, competent en els delictes comesos en el Palau.
Molts altres jutges haguessin optat per engarjolar els dos principals imputats, com justament va demanar el fiscal. Des que Solaz ho va refusar ha passat de tot menys que hagi augmentat el respecte social per la judicatura. Els dos imputats varen efectuar, en seu judicial, impunement i cínicament, una ridícula paròdia, acusant-se mútuament. Després varen sortir junts i contents, per anar-se'n en el mateix cotxe. Encara hi ha més: el jutge Solaz va considerar improcedents les preguntes que volia fer el fiscal sobre el presumpte finançament dels partits, malgrat que indiciàriament era molt clar.
Mentre això vagi així, l'afer del Palau, serà, a més de molts delictes, un immens iceberg, del qual només es mostra el cim.
