MILLET I LA POLÍTICA CONTRA LA CULTURA

ALFONS QUINTÀ Culturalment, la Catalunya actual és un naufragi. N'hi ha prou amb consultar les dades de consum de productes culturals de la Societat General d'Autors, o bé l'informe europeu PISA, que deixa palès el nivell catastròfic del nostre ensenyament.
Hi ha un element de reacreditació d'aquella negra realitat: al cap de setmanes d'estar parlant del Palau de la Música no he vist cap comentari sobre política musical, ni sobre els efectes culturals de la seva conversió en una cova de lladres. He demanat a amics meus si n'havien vist o sentit comentaris. M'han dit que no. Vaja, el Palau de la Música no tindria a veure amb la música, sinó amb la xarcuteria, atès nombre de xoriços que tenia a dins, i en el seu entorn polític.
Pels polítics tota manifestació cultural només és percebuda de manera instrumental. Miren el profit electoral i de domini social que en poden treure. No són capaços de copsar que la cultura ha de tenir les seves pròpies coordenades. Li cal llibertat, que és el que els polítics volen limitar amb l'ús de diner públic i mitjançant l'ús d'inútils com Millet. A aquests no els cal ser cultes, ni tenir cap sentit moral, coses que pertorbarien la nostra cofoia decadència. Només han de ser obedients.
Cal recordar una excel·lent frase de l'antic canceller socialdemòcrata alemany Helmuth Schmidt: "Tota forma de música pot ser utilitzada -de vegades malèvolament- per a una finalitat política.". Aquí i ara, l'ús de Millet era que deia que sí a la politiqueria. No es podia oposar a res, atès que per fer-ho li hagués calgut ser intel·ligent i honest. Ara no tenim cap cançó de protesta, com hi va haver sota el franquisme. Si en sorgís una, contra l'actual desastre polític intern que patim, i des de la politiqueria s'hagués dit a Millet que hi posés bastons a les rodes, què no hagués estat capaç de fer? O que badem?
Els polítics d'aquí, particularment Jordi Pujol, gran pare del nostre actual desastre cultural, no solen tenir ni un borrall de sensibilitat ni de coneixements culturals. En el cas de Pujol, ho podria demostrar amb milers de dades i de frases que em varen fer mal a les orelles.
Ara bé, temen la cultura. Per això la volen tenir collada, com sigui. Tenen una visió de control i de contenció, és a dir, negativa. Saben el que no volen. Però mai han sabut fer res d'intrínsicament cultural. No poden tenir una visió en positiu, ni hi arriben.
Aquí hem tingut Millet dominant el món musical perquè era inculte i servil. Fill d'una família molt rica que va voler que fes una carrera superior, perquè la podien pagar de sobres, Millet no en va ser capaç. Va arribar a un peritatge agrícola, en el qual no va destacar gens ni mica. Feia de criat de la política perquè no podia aspirar a ser una altra cosa. La fam es va trobar amb les ganes de menjar. Per a la politiqueria objectivament anticultural, Millet va ser "el moro amigo", que deien els colonialistes espanyols, o "l'arabe de service", com deien els colonialistes francesos.
Quina visió de la música i del seu paper cultural tenia Millet? Cap. Només faltaria que n'hagués tingut una. Amb la seva supèrbia, i amb la maldat inherent als inútils, ens ho hagués fumut pel morros un dia sí i un altre també. Si hagués arribat a pensar que l'art és una component de la identitat nacional se li haguessin fos els ploms. El seu cap no estava concebut ni per a veritats banals.
Millet és fill d'una política dita cultural que és desastrosa. Ho ha estat sota tots i cadascun dels consellers de Cultura i ben probablement sota la immensa majoria de dirigents culturals dels ajuntaments. No tinc cap problema a posar-hi noms propis.
Algú recorda un cert Joan Clos i una certa pallassada dita Fòrum de les Cultures, de la qual, ai las, vaig ser el primer, i durant molts mesos l'únic, que en va escriure críticament? O un cert Joan Guitart, antic conseller de Cultura i ara dirigent de la fundació de Prenafeta, que va protagonitzar un cas monumental de pantouflage? Aquest mot fou creat per francesos que lluiten contra la corrupció, per descriure una feina privada creada, a la seva mida, per un polític que encara està en el poder. Ell mateix passa a ocupar-la quan abandona el càrrec.
Tanmateix, no cal anar tan lluny. Fa dos dies que també ha estat imputat en un tema de corrupció, a les Illes, l'antic conseller de Cultura Joan Pujals. Curiosament, Millet, Pujals i Clos tenen, en grau patent i escandalós, una característica psicològica comuna: es creuen molt savis però són només ridículament arrogants. Quant a característiques objectives n'hi ha una altra de palesa. La de fomentar el control polític de la cultura i, a més, estar-ne contents.