LA MÚSICA EN FUNCIÓ DE LES ELECCIONS

ALFONS QUINTÀ Seria a finals del 1983. Més o menys, faltava mig any per les eleccions catalanes del 29 d'abril del 1984. Segurament acabava de deixar de ser director general del projecte de TV3, per ocupar el mateix càrrec en la cadena que ja estava en marxa. Són malsons que voldria oblidar.
Les poques vegades que he hagut de referir-m'hi, he escrit la mateixa jaculatòria: "sento vergonya per haver ocupat aquells càrrecs i necessitat de demanar perdó per haver-ho fet, malgrat haver-me comportat amb total i radical honestedat".
Alguna vegada també he afegit que si no hagués tingut mai cap relació amb TV3, per dedicar-me a no fer res, ara tindria més diners. És una veritat acreditable. L'ensarronada deliberadament perversa que per a mi ha representat TV3 sembla un fulletó del segle XIX, que potser no ha acabat. Encara ara, en el seu segon volum de mentides -erròniament anomenat de memòries- Jordi Pujol gosa insinuar que jo vaig buscar aquelles funcions, quan va ser ell qui em va haver d'anar al darrere durant dos anys, com puc demostrar. Ai, Déu meu, quin mala persona, amb quina quantitat de rocs a la faixa.
En tot cas, va ser en aquella segona meitat del 1984 que vaig ser cridat a una reunió al més alt nivell a la Presidència de la Generalitat. Se'm va ordenar imperativament, com aquell que res, que TV3 assumís, amb el pressupost que jo havia elaborat i que ja estava aprovat, la creació d'una Orquestra de Cambra de Catalunya.
En el Departament de Presidència en mans de Pujol i amb Prenafeta d'executor de mil barbaritats, hi havia tota mena de jocs de mans al·lucinants. Per això ho vaig escoltar sense desmaiar-me.
Per descomptat, m'hi vaig oposar fermament, si bé amb expressions diplomàtiques. Vaig dir que, lògicament, caldria retallar personal i programació de TV3. No existeixen pressupostos de goma i aquell era d'un rigor i d'un ajustament com mai n'hi ha hagut cap més a TV3. Per exemple, no goso dir quin era el meu sou -que me l'havia posat jo mateix- ni les meves despeses reals perquè ningú es creuria la seva extrema moderació, incomparable, ni de lluny, amb la que hi ha hagut després. Llavors no crec que cap director de mitjà guanyés tan poc.
A la reunió hi assistia Jordi Maluquer, aleshores director general de Música, Teatre i Cinema de la Conselleria de Cultura. Tenia una actitud prudent. Parlava poc. En un moment donat vaig fer la pregunta dels mil milions: "D'on surt aquest tema i com és que sobtadament se li dóna aquesta urgència i importància?".
Hi va haver un gran silenci. Tothom es va mirar. Amb una mica de temor, Maluquer va dir amb veu ben baixa, com dubtant de si havia de dir-ho: "En vàrem parlar fa un temps, en la perspectiva que una Orquestra de Cambra pogués estar en funcionament poc abans de la campanya electoral, per participar-hi".
Vaig deduir que la idea venia del més alt nivell i que en quedava clara l'origen i la finalitat política. Maluquer va tenir l'honestedat de dir la veritat rigorosa. Però no crec que els polítics purs presents li agraïssin. En canvi, jo vaig estar-ne encantat. A l'instant vaig veure que tenia tots els arguments del món per sortir del mullader.
No tinc res contra la creació d'orquestres, de cambra o no. Però que això fos funció de les eleccions em va semblar aberrant. Si s'arribava a saber -i un cop dit resultava probable- el projecte esdevenia molt vulnerable, per no dir digne de riota. La intuïció va ser bona: ja no hi va haver cap altre reunió.
L'anècdota referma un dels nostres pitjors mals: la centralitat en tot de la política, i dins d'aquesta, de les eleccions. Les arts deixen de ser arts. Qüestions complicades moren víctimes d'un reduccionisme polític foll. Temes cabdals passen a ser mers apèndixs de les necessitats de l'ego de personatges dominats pel plaer personal i immediat que els dóna l'exercici del poder polític.
Perquè això va així des de fa molts anys, TV3 és la cadena més impresentable i comunista d'Europa, els Mossos són el desastre que són, com és l'ensenyament. O les arts plàstiques i tota la creativitat cultural, ben en particular la inexistent elaboració d'un pensament modern, adient a la nostra realitat i possibilitats. En comptes de tot això -que és el bàsic en qualsevol societat- tenim eleccions, sobre la base d'una llei electoral indigna i indignant. La música, ara amanida de purs robatoris, també depèn de les necessitat d'aquest sinistre ball.