ALFONS QUINTÀ
L'immens escàndol del Palau de Música, amb els seus, com a mínim, més de cinc mil milions de pessetes defraudats no és una petitesa. Tampoc és només un delicte dut a terme per un reduït nombre de persones. És molt més que tot això, que, per cert, ja seria bastant.
Ara es vol tapar que el Palau resulta ser un paradigma acreditatiu de com es va estar fent, des de la politiqueria, el que se'n deia política cultural. En diversos articles, he intentat analitzar-ho una mica. Podria fer-ho infinitament més. Però no puc evitar creure que estic clamant al Sol. Mentre els que haurien d'assumir la gravetat i la naturalesa polifacètica del drama no ho facin, no hi haurà res a fer.
Comencem per destacar un aspecte grotesc del tema, que salta als ulls. És la instal·lació de la inefable Mariona Carulla a la presidència d'un muntatge que no es pot qualificar -per desgràcia- d'institució. No ho podia ser amb un lladre al davant, ni ho pot ser si l'encapçala una incompetent ridícula com Mariona Carulla.
Fèlix Millet és un membre del que ell mateix va qualificar de les "quatre-centes persones" que formarien un nou patriciat català. No era modest. Tampoc era intel·ligent. He sabut que el meu enyorat amic i mestre Josep Benet (1920-2008) li va haver de donar classes particulars per poder aprovar el batxillerat. Llavors, aquest gran i honest historiador era secretari del pare de l'avui delinqüent. Millet no va poder cursar una carrera superior per manca de cervell, no de diners.
Malgrat això, Millet es creia un savi de set soles, farcit de supèrbia. Era així precisament perquè es considerava "un dels 400". Vaja, que tenim una nova noblesa i un nou patriciat i no ho sabíem.
Mariona Carulla també té la característica sociològica de ser "dels 400", unida a la psicològica de petulància. Res de nou. Sota el feudalisme i sota l'absolutisme aquest tipus de gent manava.
En un ordre democràtic -o desordre, pel que fa a aquí i ara- això no pot anar així. Tothom ha de tenir els mateixos drets i les mateixes possibilitats d'arribar on li pertoqui, només per la capacitat. Altrament, pervertim la base mateixa de la modernitat i del progrés.
Mariona Carulla no ha mostrat cap mèrit per estar on està, excepte que, com Millet, llueix l'eventual mèrit dels seus cognoms. Segles enrere, d'això, se'n deia dret pel naixement. Ella mateixa ha exposat, com a gran argument, que la seva mare va dedicar anys al Palau. Millet també recordava el paper del seu pare. Hem passat d'invocar la línia paternofilial a fer-ho respecte a la maternofilial.
Al capdavant del Palau no hi ha d'haver només un canvi de persones, sinó també de filosofies. Hi ha d'haver una gestió del segle XXI i no pas inútils, emparats en el seu cognom o cognoms. Hi ha de manar qui s'ho mereixi per la seva capacitat. La resta és sobrera. Si amb el que ha passat no s'ha de fer foc nou, què caldrà que passi per extirpar de soca-rel l'estructura grotesca i tronada del Palau?
El dia 13 passat, en ocasió de presentació de l'auditoria, Mariona Carulla va mostrar, davant desenes de milers de telespectadors, que no en té la capacitat. Va fer un paper d'autèntica bleda assolellada. Quan li varen demanar si es podia autoreformar l'actual estructura directiva del Palau va respondre: "això jurídic no ho entenc" per precisar que era cosa d'advocats. Les pantalles de TV varen tremolar. Si no sap ni això, què hi fa allí?
Fa dies ja vaig exposar com el Cap d'Any passat Mariona Carulla va tenir la irresponsabilitat d'aparèixer en una informació de la TV gala France 2, perquè havia llogat, amb la seva família, un xalet pel qual pagava un milió (sic) de pessetes diàries (sic). Va ser tan pallussa com per precisar que, si bé era car, valia la pena. Ai caram, o sigui que no hi havia goteres i les finestres tancaven bé?
Dijous passat Mariona Carulla va tornar a relliscar en manifestar: "he de dir que Millet també va engrandir el Palau i això no es pot esborrar de la història de l'entitat". Em va fer recordar que d'adolescent vaig llegir en un setmanari franquista que Himmler, cap de les SS, quan visitava camps d'extermini, procurava no trepitjar nius de formigues. Crec que molts preferiríem que Millet no hagués engrandit res, però que tampoc no hagués robat, i que Himmler hagués trepitjat moltes formigues, però, en canvi, no hagués fet matar milions d'éssers humans.
