PALAU DE LA MÚSICA I DINERS D´OBRES PÚBLIQUES

ALFONS QUINTÀ El robatori de més de cinc mil milions de pessetes que ha afectat el Palau de la Música ha estat una porcada. Però encara és més just dir que tot el tema és com un porc, perquè se'n pot aprofitar tot, per treure'n unes conclusions monumentals.
A partir ara, qui no entengui la destrucció de la cultura catalana duta a terme des de la mateixa Generalitat és que no ho vol saber. Amagar el cap sota l'ala va ser l'opció de patrons d'aquell organisme. Alguns necessàriament ho havien que saber, mentre que d'altres no ho volien saber. Tots ells tenien mitjans per saber-ho.
Comencen a sortir veus ben aclaridores. Una ha estat la del promotor musical Alfonso Aijón, fins ara patró del Palau. Davant una càmera de TV ha dit textualment: "Els grans empresaris d'aquí, els de les constructores, pagaven un impost revolucionari. El senyor (Jordi) Pujol, amb bona visió, jo crec, deia (als grans empresaris) tu em vas a construir un pont, una carretera, una estació. Us ho vaig a donar. A tu t'ho dono. Però em poses cent milions al (Museu) Picasso, cent al Liceu, cent al Palau de la Música i ho arreglem. Jo crec que això anava així. Crec que les grans empreses han estat tocades per l'impost revolucionari, segur."
Segons aquelles afirmacions, la base de tot era l'obra pública. D'aquí sorgia tot, ben arbitràriament, com si Pujol fos un senyor feudal. El diner fosc era destinat a una finalitat pretesament cultural. Sense cap mena de dubte, es produïen escandalosos i criminals enriquiments personals, mentre que part del diner anava a una fundació d'un partit. Això és el que se sap fins ara, en què no ho sabem tot. La suma total i el destí de tots els diners són incògnites.
En el camp professional també hi ha novetats. El músic Jordi Savall ha afirmat, també a la TV: "El Palau no ha generat mai un contingut (musical) propi". El promotor musical Josep M. Prat hi ha afegit que "la Fundació (Palau de la Música) era una pantalla que utilitzant la música i l'art com excusa es dedicava a capitalitzar, per obtenir fons que ja hem vist després on anàvem: la majoria, no pas a la música. No podem dir que els patrons fossin còmplices de la direcció, però la negligència i passivitat (del patronat) han estat espectaculars".
També s'hi pot afegir que cap de les infinites irregularitats comeses va ser descoberta per l'empresa contractada per Millet per auditar el Palau. Es tracta de Gabinete Técnico de Auditoria y Consultoria, SA, creada el 1989. Treballa per la Generalitat i fa les auditories de la majoria de les societats municipals barcelonines. En la seva pàgina web afirma ser "líder en diversos sectors, com el de les administracions públiques, transport, fundacions i entitats esportives" Vés per on, continua tenint el suport del món polític. Potser els polítics no llegeixen ni els diaris.
El 12 d'agost del 1985, un avió de la més gran companyia aèria japonesa, Japan Airlines (JAL), va tenir un greu accident. Malgrat que no havia i ni ha estat mai imputat, el president de JAL va dimitir tot seguit, mentre que un tècnic es va suïcidar. Aquí, en canvi, Mariona Carulla, col·laboradora directa de Fèlix Millet durant anys i ben limitada en molts aspectes, ha passat a presidir el Palau.
Els japonesos són molt nacionalistes. Però el seu nacionalisme no els porta a comportar-se com rucs. Aquí, en canvi, patim un nacionalisme primari (de fet un particularisme barat) que és usat amb finalitats d'ensarronada descarada. Es va fer empassar que Millet era bo, per ser fill d'un altre Millet, que, per cert, durant la Guerra Civil va optar per anar a la Burgos de Franco. Tant li feia que el seu fill, i actual delinqüent, ja hagués estat empresonat, fa 26 anys, a la presó Model de Barcelona per un greu delicte econòmic.
El nacionalisme també pot ser usat com una bena irracional posada davant els ulls per impedir veure el que altrament seria evident. Pujol va ser un mestre en aquest mal art.
No s'ha de continuar admetent que l'anomenat Palau de la Música Catalana no tingui res a veure amb la música i poc amb una Catalunya moderna i democràtica. Tenim una Catalunya carrinclona i de control politicoadministratiu, associat a residus d'una burgesia rendista, petulant i cofoia, pròpia d'altres temps.