l´aventura perillosa de l´estatut

ALFONS QUINTÀ Des del primer moment en què se'n va parlar en concret, crec que a inicis del 2003, quedava clar que la redacció d'un nou Estatut d'Autonomia de Catalunya era una aventura arriscada. Podia tenir un cost social immens, per acabar deixant-nos en una situació pitjor que la pròpia del punt de partida i de difícil gestió.
Amics meus compartien aquest temor. Entre ells, el desaparegut polític i historiador Josep Benet (1920-2008) i el catedràtic d'universitat, antic president del Parlament i d'ERC, Heribert Barrera. Aquest darrer va tenir l'honestedat intel·lectual i el coratge d'escriure el que encara avui és el millor paper sobre el tema: "Sobre l' Estatut" (Revista de Catalunya, novembre del 2005).
Altres amics, compresos juristes eminents i dirigents de CiU i del PSC, coincidien i coincideixen en aquell criteri. Però encara callen. Dir alguna cosa equival a ser tractat de traïdor. Ai las, cal recordar allò de la paella bruta: formar part o beneficiar-se d'una de les trames polítiques corruptes seria un signe de patriotisme?
Emparats en aquell silenci forçat, i en les estridències de torn del PP, així com en les encara pitjors del seu entorn mediàtic, tots els partits varen tirar pel dret, i es van prendre el tema com una arma electoral, per esgarrapar vots a tort i a dret. Es repetia un tipus d'error llavors contemporani: el suport a la bèstia assassina de Saddam Hussein ?-el més gran assassí de kurds i d'àrabs de la història- perquè Bush havia decidit enderrocar-lo.
Com sempre fan els polítics catalans, el llarg termini, el preveure més enllà de les sempre properes eleccions -la lungimiranza, que diuen els italians- va ser la primera víctima d'una guerra inevitable. Si no hi ha d'haver lungimiranza respecte del nostre principal text institucional, en què n'hi hauria d'haver? Va començar una radicalització respecte a qui volia més un nou Estatut, obviant l'anàlisi seriós del seu contingut i de les possibilitats d'èxit o fracàs. Tot va esdevenir un aventurisme perillós, com ara queda palès.
Es va oblidar que, quan no se sap on es vol anar, es pot acabar on no es volia arribar. Això val també respecte als referèndums sobiranistes.
En el cas de Barrera, de Benet, dels polítics que he al·ludit i el meu, la por del safareig que ara ens ofega no partia de creure que l'Estatut del 1979 fos immillorable. Certament, ho era. Però no pas anant per un camí que ens ha portat a una polarització que inqüestionablement ja avui és molt dolenta per a tots nosaltres.
Calia haver anat pel camí de l'aplicació integral de l'Estatut del 1979, encara no assolida, la millora del finançament i altres retocs. Plantejar només aspectes concrets hagués impedit que ens trobéssim enfrontats, d'una banda, els polítics catalans i ,de l'altra, l'Estat espanyol i les altres comunitats autònomes. En la història hi ha hagut alguns David, però hi han predominat els Goliat.
La radicalització ha tapat algunes veritats importants. Una, que el text de l'Estatut del 2006 és jurídicament un desastre.
Quant a contingut hi predomina un intervencionisme estatista (malgrat que Catalunya no sigui un Estat) que fa por als que donem prioritat a la llibertat individual. Si Catalunya ja fos un Estat, la púrria jacobina i la comunista aplaudirien l'Estatut amb emoció.
Aplicar-lo de veritat -sense jocs de mans- implicaria una reforma de la Constitució. Efectuar-la requeriria per raons purament matemàtiques que el PSOE i el PP es posessin d'acord. Algú es pot imaginar que un acord seu millorés el marc català real?
Finalment, tenim el Tribunal Constitucional. Pel que fa la seva realitat fàctica actual, hi motius de crítica. Fa tres anys que el caracteritzen tota mena d'immobilismes, en general de base política. Dir que Zapatero no l'ha tractat com els altres presidents és una obvietat. Explicar-ho requeriria molt d'espai. Serà un altre dia. La juricitat no és el plat predilecte de Zapatero, ni de cap polític espanyol o català. Totes les institucions en pateixen.
En l'elaboració de la Constitució ja va quedar clar que no interessava la dicotomia entre el model francès de Consell Constitucional o el nord-americà de només Tribunal Suprem. Si algú hagués parlat de les diferències entre el positivisme jurídic i el normativisme de Hans Kelsen l'haguessin pres per boig. Tot es va fer de pressa i corrents, pensant en el mer curt termini. En això estem.