XAVIER DOMÈNECH GIRONA
"Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable". Així acaba l'editorial conjunt que, en una concertació ben inusual, han publicat alhora dotze diaris catalans, entre els quals, Diari de Girona. Una resposta excepcional a un moment també excepcional: Catalunya està aguantant la respiració mentre espera la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia, respecte de la qual hi ha temors fonamentats que aplicarà les tisores sobre aspectes fonamentals del text aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts espanyoles i per la ciutadania catalana en referèndum. Com que aguantar la respiració és una actitud que acaba afectant el reg cerebral, l'estat d'esglai preventiu sembla haver afectat les capacitats cognitives i motores de la Catalunya política; apareix llavors la Catalunya periodística a fer un pas endavant que té com a principal missatge associat el seu caràcter unitari. De l'editorial conjunt, tan important com el que s'hi diu és el fet mateix que s'hagi publicat. Constitueix una crida per l'exemple als polítics de tot el ventall que es reclamen del catalanisme perquè facin el mateix: cercar el màxim comú denominador i fer-se presents davant la societat i davant les institucions de l'Estat. I que el Tribunal Constitucional sàpiga que les conseqüències de les seves deliberacions no seran només acadèmiques.
L'editorial fa una referència no pas casual al concepte de "la solidaritat catalana". Amb les majúscules que corresponen a un nom propi, Solidaritat Catalana va ser el moviment unitari que a principi del segle passat va agrupar els partits catalanistes de dretes i d'esquerres per donar una resposta conjunta al que es considerava una ofensiva centralista del Govern espanyol. L'assalt d'un grup de militars a la seu de la revista satírica Cu-Cut!, seguida del projecte de llei de jurisdiccions, que convertiria en delicte militar tot el que els mateixos militars consideressin un atac a la unitat d'Espanya o una ofensa a les seves forces armades, van ser els detonants del moviment. Solidaritat Catalana es va presentar a les eleccions del 1907 i va rebre el 67% dels vots. Fora de l'aplec només hi van quedar els monàrquics centralistes i els radicals populistes d'Alejandro Lerroux, que buscaven el vot obrer i consideraven el catalanisme un afer de la burgesia. Tampoc no s'hi sentien representades les organitzacions del moviment sindical, llavors amb escassa expressió política però amb una presència social creixent. Tanmateix, Solidaritat Catalana aplegava la globalitat d'un espai central de la política catalana.
La referència moderna a aquell esdeveniment de fa més de cent anys pretén establir un paral·lelisme entre les situacions de llavors i les d'ara, caracteritzades totes dues, en contextos afortunadament molt diferents, per l'existència de negres perspectives d'incomprensió espanyola en l'horitzó immediat i per la convicció que toca fer pinya per plantar-hi cara. El fet cert, però, és que la metàfora fa de molt mal estirar, perquè la Solidaritat Catalana va acabar sent un gran foc d'encenalls; una arrencada de cavall seguida d'una aturada de ruc. Després de la victòria aclaparadora, la inexistència d'un veritable programa comú va fer esclatar les divisions d'interessos i de tàctiques, tant a l'hora de votar a les Corts com de governar als ajuntaments, i al cap d'un any l'experiència es podia donar per liquidada.
