Mor Jordi Solé Tura

La classe política catalana i espanyola va reaccionar unànimement expressant el seu profund pesar per la mort d'un dels pares de la Constitució i de l'Estatut de Sau, exministre socialista i exdirigent del PSUC, a qui s'ha elogiat com a "referent" de la democràcia i de la lluita antifranquista. El 2004 se li va diagnosticar Alzheimer i va quedar apartat de la vida pública

Jordi Solé Tura, que va morir ahir als 79 anys, va ser un destacat lluitador antifranquista que va contribuir a forjar la Constitució Espanyola de 1978. Nascut el 23 de maig de 1930 a Mollet del Vallès, la seva biografia està plena d'adversitats, i no només en el terreny polític.
Obligat a abandonar els estudis per treballar de forner amb els seus pares, el 1951, ja amb 21 anys, va començar a estudiar el Batxillerat. Va acabar tot el cicle en només en any i mig, cosa que demostra la seva gran capacitat intel·lectual. Posteriorment, va ingressar a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en Dret amb Premi Extraordinari el 1958. En l'últim curs de carrera, i ja com a militant del PSUC (1956), va ser expulsat de la Facultat per participar en el Primer Congrés d'Estudiants. Posteriorment, com a docent de la mateixa facultat també en va ser expulsat. Abans, però, s'havia exiliat a París, on va ampliar estudis, i Bucarest.
Va tornar a Barcelona el 1964, el 1969 va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó. Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) des de 1956, se'n va deslligar el 1964 després de les expulsions de Fernando Claudín i Jorge Semprún. Anys després, el 1970, va formar el partit Bandera Roja, i es va dedicar al moviment polític de barris. El 1974 s'incorpora de nou al PSUC, i des de 1976 va ser també membre del Comitè Central del Partit Comunista d'Espanya, PCE.
En les eleccions de juny de 1977 va ser elegit diputat del PSUC per Barcelona. En la legislatura Constituent va ser ponent i portaveu en el debat constitucional a la Comissió encarregada de redactar la Constitució de 1978. També va participar en la preparació dels Estatuts d'Autonomies de Catalunya, Euskadi i Galícia.
El 1983, després de la davallada dels comunistes en les eleccions, es va retirar momentàniament de la política perquè no veia amb claredat l'espai polític comunista pel qual va batallar i es va reincorporar a la seva càtedra de Dret a Barcelona.
Va tornar a la política el 1988, com a independent en les llistes del PSC, i un any més tard seria elegit diputat al Congrés. El març de 1991, Felipe González el va nomenar ministre de Cultura en substitució de Jorge Semprún. Durant el seu mandat va signar el contrac-te de venda de la Col·lecció Thyssen a l'Estat espanyol, que va tenir lloc el 18 de juny de 1993. Poc després, va cessar com a ministre en ser nomenat el setè Govern de Felipe González. Des de 2004, quan li van diagnosticar Alzheimer, estava apartat de la vida pública.
La classe política catalana i espanyola va reaccionar unànimement expressant el seu profund pesar pel decés. El Govern català li atorgarà a títol pòstum la Medalla d'Or i avui obrirà la capella ardent al Palau de la Generalitat.