SOLÉ TURA, UN INTEL·LECTUAL EN UN MAL SEGLE

ALFONS QUINTÀ He conegut, tractat i compartit amistat amb Jordi Solé Tura durant una mica més de quaranta anys. Mai no he dubtat que -com va afirmar Francesc Cambó de Josep Pla- era "una bona persona". Aquí, ara i en política, això és moltíssim.
En Jordi va ser un intel·lectual que va viure en anys durs del que els historiadors han anomenat "el segle curt", per culpa de dues guerres mundials, una de dita freda i una de casolana que no va durar tres anys, sinó quaranta, i que alguns (no pas En Jordi) encara ara volen perllongar. Si En Jordi hagués optat per continuar fent de modest forner, com el seu pare, potser no hagués tingut ocasió d'equivocar-se gaire. L'enverinà la set del coneixement i de comprensió del món.
Com tants altres joves de la seva generació segurament que l'anticomunisme inflamat de Franco va contribuir que ell caigués en el que avui ja es veu que era una altra monstruositat.
Va anar a parar a un comunisme -de domini espanyol i aparença catalana, el PCE i el PSUC- al qual ara costa trobar algun mèrit, com no fos el fet que Franco el perseguia. Una maldat no en justifica una altra. L'assassinat, per un català del PSUC, a les ordres de Stalin, de Trotski, no fa bo a aquest darrer monstre.
La barraca comunista casolana va trontollar el 1964, per obra de Fernando Claudín i Jorge Semprun. De retop li va tocar el rebre al llavors dirigent del PSUC Francesc Vicens, per haver gosat cometre el suprem pecat de dir -només- que allò era un tema que s'havia de debatre. El que varen arribar a afirmar Carrillo i La Pasionaria mereix formar part d'un museu dels horrors totalitaris.
En Jordi es va sentir afectat per aquells problemes i sobretot per haver de viure, treballant com a locutor de Radio España Independiente (La Pirenaica) a la Romania de Ceausescu. Allí fins i tot les màquines d'escriure estaven registrades a les comissaries. Va decidir tornar a Catalunya. Només per això va ser expulsat del PSUC i del PCE.
Fora de la militància, va publicar Catalanisme i Revolució Burgesa ( Edicions 62, Barcelona, 1967). Va provocar una autèntica revolució burgesa, però en contra d'En Jordi. Sobretot l'entorn de Jordi Pujol li va dir de tot, en casos molt ferotgement, massa. Però sense llibertat de premsa tot plegat quedava en els cenacles.
Josep Benet va publicar una dura crítica a Serra d'Or. Una forta polèmica per escrit entre Solé i Benet va resultar ser un fet llavors molt inusual. El llibre de Solé era molt esbiaixat. Centrat en la persona d'Enric Prat de la Riba (1879-1917) l'analitzava sense relativitzar gaire el personatge. El PSUC va optar entre callar i, en privat, posar-se més al costat de Jordi Pujol que de Jordi Solé.
Tres anys després (1970) naixia l'Organización Comunista de España, Bandera Roja, centrada essencialment en Barcelona. Era d'un maoisme abrandat, que avui produeix vergonya. Un dels seus òrgans, Estrella Roja, va publicar un llarg treball, obra especialment de Solé, titulat Los Comunistas y la Cuestión Nacional. Era extremadament excessiu i no ha estat gens profètic. Aquella organització va evitar caure en el terrorisme, cosa que li hagués pogut passar. No cal oblidar la seva oberta admiració per Lotta Continua, creada a Torí el 1969. Innegablement, però sense dir-ho, se l'havia copiat i hi mantenia relacions estretes. Lotta Continua sí que va cometre actes terroristes. El seu principal dirigent, Adriano Sofri, va ser condemnat per l'assassinat d'un comissari.
Bandera Roja va anar derivant més i més vers l'esquerra. Va acabar, quan Solé ja no hi era, defensant els Khmers Rojos i protegida per la Xina, llavors cent per cent maoista.
En Jordi i d'altres havien optat per retornar al PSUC. Varen ser acollits amb divisió d'opinions, com es diu a les curses de toros, fet que es va reproduir quan varen anar, anys després, al PSC. Procedents de l'extrema esquerra, en el PSUC varen constituir la dreta del vell partit comunista. Se'ls va batejar -suprem oprobi- com a "banderes blanques". Tot es va estar callant fins que ho vaig revelar, cent per cent en solitari, en una sèrie d'articles. Llavors (i ara) si exposes alguna crítica del comunisme corres el perill de ser acusat de mil bajanades.
Però no pas per persones com Jordi Solé Tura. Sempre hi vaig mantenir una bona relació personal, com ho vaig fer amb una altra bona persona, companya d'En Jordi a Bandera Roja, Alfons Carles Comín (1932-1980). El final de tantes coses ara increïbles l'ha exposat bé l'avui vídua d'En Jordi i vella amiga meva, Teresa Eulàlia Calzada. Ha dit que En Jordi finalment va posar "la democràcia per sobre d'altres consideracions". Això és innegable i més que suficient.