Opinió: Referèndums, entre la tragèdia i la farsa

ALFONS QUINTÀ Parafrasejant Hegel, Karl Marx va escriure en el seu llibre El 18 Brumari i Louis Bonaparte que els fets i els personatges històrics es repeteixen dues vegades, "la primera vegada com una tragèdia; la segona, com una farsa".
Per a Catalunya, la tragèdia va tenir efecte el 6 d'octubre del 1934 i la farsa, diumenge passat. El ridícul que pronosticava, aquell mateix matí, en el meu article en aquest diari, s'ha assolit, amb escreix.
No val la pena entrar en gaires detalls, si bé alguns no són gens secundaris. Per exemple, la gairebé unanimitat del "sí" per part dels votants. En ciència política, quan, en el que sigui, se supera el noranta per cent de coincidència han de sonar totes les alarmes.
Com tots els gran drets, el de l'autodeterminació no el va concebre l'admirat president Woodrow Wilson perquè hi juguessin les criatures, sinó per sortir de situacions greus de conflicte obert. Se somiï amb la truita que se somiï, aquest no és el nostre cas, aquí i ara.
Vaig efectuar moltes i llargues estades a casa del president Tarradellas, a Saint-Martin-le-Beau, des de quan a Catalunya gairebé tothom l'havia oblidat. A vegades vàrem estar parlant tota la nit, anant-nos-en al llit quan ja havia clarejat. Si alguna idea l'obsessionava era la de "no tornar a fer un sis d'octubre". Els pocs amics i col·laboradors que Tarradellas que tenia -mort Jaume Ros, només queda Josep Fornas- ho poden corroborar. En això Tarradellas tenia tota la raó del món.
Què fer ara? D'entrada no tornar a reblar el mateix clau. S'hauria de tenir prou senderi com per oblidar aquesta volada de coloms. Hem d'assumir que la Catalunya autonòmica, malauradament, no és una societat forta, a la recerca d'un futur esplendorós, però que estaria frenada per la seva pertinença a l'Estat espanyol.
Com pot veure tothom amb un dit de seny, estem en una situació de profunda crisi d'origen essencialment intern, català. Es pot dir el que es vulgui dels polítics espanyols, del PP, del PSOE o del que sigui. Ningú pot afirmar que jo en faci lloances. Però els problemes més greus i perversos de Catalunya són culpa de nosaltres mateixos. Dit encara més precisament: si s'haguessin usat bé els instruments que ens donava l'Estatut del 1979 no estaríem com estem.
L'informe PISA, que no és en absolut una obra de l'Estat espanyol, diu que som la segona pitjor comunitat espanyola quant a eficàcia del nostre sistema educatiu, que és cent per cent català. Només està pitjor Andalusia. Però és així perquè allí hi ha menys escoles privades. Altrament, si només comptés l'ensenyament públic, Catalunya estaria a la cua del tot. Això s'arreglaria esdevenint un Estat?
Podria afegir molts altres arguments d'aquest tipus. Afectarien els mitjans de comunicació públics catalans, incommensurablement més sectaris que els públics espanyols, començant per la ultracomunista TV3. També parlaria dels Mossos d'Esquadra, o que Catalunya és la comunitat amb més empreses de titularitat pública autonòmica. Per cert, què passaria si fossin un Estat? Ressuscitarien la Rússia del 1917?
Tanmateix, intentem trobar el bon cantó de l'espectacle de diumenge. En primer terme, cal destacar la prudència del PSC, d'UDC i de la immensa majoria de CDC. Això sí que és una majoria qualificada gens sospitosa. El fet que, respecte a CDC, hi hagi hagut una manca de sintonia -o una mostra de pur aventurisme- per part de Felip Puig i Oriol Pujol, no entristeix gens perquè queda clar que són una minoria.
Havent escrit tot això, no crec que s'hagi de criminalitzar d'independentisme, si bé, pel que té d'estatisme, no és una bona opció. Avui els drets de les nacions reals són més garantits per la pèrdua de força dels Estats nació que per la reproducció d'aquest model fallit.
Com a esquema final, que tothom pensi el que vulgui. El partit socialdemòcrata suec va ser un partit de govern durant decennis tot i declarar-se republicà i Suècia ser una monarquia. Allí l'electorat no hagués tolerat que un criteri ideològic i a llarg termini afectés la solució dels problemes immediats. En canvi, aquí es tolera que, invocant la urgència de la independència, la nostra realitat quotidiana empitjori dia a dia. A més, ningú es pot creure que ERC o Felip Puig -el pare del monumental desastre de CDC a la Catalunya del Nord- representin algun tipus de solució respecte al tema que sigui, tant en una Catalunya autònoma com en una independent. És per no fer riure que evito la mateixa constatació respecte a l'autoproclamat xantre dels ?diguem-ne referèndums, López Tena, un partidari de la "il·legalització del PP". Per què no l'afusellament a l'alba, o un tret al clatell?