Laporta: ´Pit i collons´, ingredients demagògics

ALFONS QUINTÀ Fa vuit anys es va publicar a França, per Edicions Plon, un llibre Encara es pot debatre a França? Era una obra col·lectiva basada en llargs articles, amb el mateix títol, que havien aparegut en el diari Le Figaro.
Aquí un llibre amb aquest títol no tindria cap sentit. És claríssim que aquí no hi pot haver debats seriosos. Estem en una societat molt piramidal, on al cap de tot només hi ha polítics fills d'un sistema -marcat per la llei electoral i per la corrupció- que no el volen qüestionar. Té sentit: mai ningú no actua contra un estat de coses que li ha permès assolir una situació còmode i preeminent.
A més, dins la vida política real ja es veuen falses alternatives que portarien d'estar malament a estar pitjor. Un llop preocupant ensenya les orelles. És Joan Laporta. M'expliquen que, en petit comitè, la seva frase predilecta i, de fet, el seu gran referent, és "pit i collons". Vaja, quin programa.
D'entrada, ens hauria d'angoixar que un club de futbol pugui ocupar en l'imaginari català el lloc que ocupa el Barça. Si estiguéssim en una dictadura, seria explicable. Arreu hi ha hagut succedanis del que ha de ser, en tota societat lliure, l'element bàsic de cohesió: el debat i l'elecció lliure. Com deia el president Manuel Azaña: "els arguments i els vots". La resta només poden ser allò, succedanis.
Per posar casos allunyats del nostre, quan a Irlanda del Nord l'enfrontament intern era ferotge, o quan, a la Polònia comunista, totes les llibertats eren negades, hi havia, com a succedani de la democràcia, conviccions religioses que anaven més enllà de l'opció espiritual, per esdevenir elements de definició nacional.
Sortosament, ara a ambdós llocs hi ha una situació democràtica, amb debats que ja voldríem tenir aquí. Per tant, el paper de la religió ha retornat al lloc que realment li correspon. Podria posar molts altres exemples, basats no solament en la religió sinó en l'esport, el vestir (els nazis varen prohibir l'ús de la boina a l'Alsàcia ocupada) i mil coses més, de vegades fútils. Si tens cafè l'uses per fer cafè. Altrament hi ha, com a succedani, xicoira o coses encara menys gustoses.
En síntesi, i d'entrada, si els debats i el funcionament democràtic aquí fossin millors, o senzillament moderns, el Barça seria "només" un club, que ja és molt, més que suficient. Arreu del món democràtic -però no pas en els països de dictadura o de democràcia feble, com el nostre- els clubs esportius són solament això. No cal extrapolar altres coses, ben dignes, com calia fer sota el franquisme: Montserrat, la sardana, el Barça, la mitologia històrica, etcètera.
Genèricament, buscar la salvació política en Joan Laporta és una mala cosa. Si, a més, ho consideres en concret, analitzant el personatge, tot empitjora, i molt. La seva biografia, la seva manera d'obrar i d'expressar-se, la seva palesa buidor intel·lectual, els personatges que en viuen i mil coses més de la seva diguem-ne infrahistòria personal (com les repugnants "auditories de seguretat") causen molta més por que goig.
Abans-d'ahir una enquesta del governamental Centro de Investigaciones Sociológicas exposava que "la classe política en general i els partits polítics en particular" són vistos com el tercer més gran problema d' Espanya, després de l'atur i de la situació econòmica. Això ens ha de portar a reclamar una reforma de la llei electoral (la mare dels ous) i dels partits. Però no pas a caure en cap demagògia populista com la que, a la vista dels fets, encarna Joan Laporta.