EL RADICALISME CATALÀ DEL 1934 I EL D´AVUI

En el 2009 s'ha mantingut la meva gran escassetat de lectura de llibres en català i en castellà. Una i altra llengua queden molt per darrere de quatre altres. No és res de volgut: per discriminar l'ús d'una llengua que coneixes cal ser molt ximple i força grillat. La causa rau en el meu interès, quant a continguts. Llegeixo en llengües que em permeten arribar al que m'interessa. En català i castellà no ho podria assolir, ni de lluny.
Tanmateix, aquest any he llegit amb extrem interès un llibre de l'admirable catalanista republicà Amadeu Hurtado (1875-1950). Es tracta d'Abans del sis d'octubre(un dietari) (Quaderns Crema, Barcelona, 2008). Molts anys enrere ja havia llegit, per indicació de l'enyorat Joan Reventós (1927-2004), que en va ser l'editor, la seva obra major, Quaranta anys d'advocat: història del meu temps (Edicions Ariel, Barcelona, 1969).
Amb només 235 pàgines, i d'una rabiosa actualitat, el nou llibre d'Hurtado que ara vull comentar -i recomanar- es llegeix d'una tirada. Escrit el 1934, sembla que ho hagi estat fa vuit dies.
Hurtado exposa la pèrdua del nord i del seny per part la Generalitat el 1934, en ocasió d'un recurs de competències presentat davant el Tribunal de Garanties Constitucionals d'Espanya pel Govern de la Segona República Espanyola. Era contra la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya l'11 d'abril del 1934.
Aquella pèrdua de seny de la Generalitat republicana té força punts de contacte amb algunes atzagaiades que ara es produeixen, per part catalana, en el tema del recurs presentat pel PP en el Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'Autonomia català.
Són situacions molt diferents. Una gran diferència consisteix en el fet que el Govern republicà de llavors, presidit pel radical valencià Ricard Samper (1881-1938) era menys anticatalà que l'actual PP. Una altra diferència és que Samper havia presentat aquell recurs incitat per un partit català -la Lliga Catalana, de Francesc Cambó- i per obtenir-ne el seu suport parlamentari. A més el principal incitador del conflicte era, ai las, català, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que agrupava a grans propietaris agrícoles catalans.
El 1934, Hurtado ja tenia darrera seu una gran trajectòria com a demòcrata, federalista, catalanista i republicà. De fet era essencialment un liberal, definició que llavors era un suprem honor. Ara la púrria ultraesquerrana ( i no solament: també hi troba gust el sobiranisme i tot l'estatisme dretà) ho fa passar per un insult.
Als 21 anys (1896) ja va ser el defensor de l'escriptor i polític Pere Coromines, pare de l'eminent lingüista Joan Coromines, en el bàrbar consell de guerra dit procés de Montjuïc.
El 1922 va ser degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona i el 1931 va formar part del govern provisional de la Generalitat. Participà en l'elaboració de la constitució republicana espanyola i de l'Estatut d'Autonomia dit de Núria (1932). Després d'haver estat diputat per ERC, la va abandonar, pel seu radicalisme (infinitament menor que el que caracteritza l'ERC del 2009), per esdevenir dirigent del partit de centreesquerra Acció Catalana Republicana.
Tot el seu llibre està impregnat de la irresponsabilitat d'una bona part d'ERC, encara més d'Estat Català i de tot el minúscul militantisme independentista del moment. Qualifica el dirigent d'Estat Català, Josep Dencàs d'"aspirant a futur cap de "nazisme" de la nostra terra". A més en diverses ocasions - n'he comptat set - fa una assimilació entre el nazisme i l'independentisme català radical. Deixa clar que en el tema de la Llei de Contractes de Conreu hi va haver un aventurisme grotesc i insensat per part de la Generalitat. Algunes de les crítiques poden il·lustrar l'actualitat d'avui.
Del conseller de la Generalitat Joan Selves i Carner, d'ERC, fa una afirmació que permet recordar Joan Tardà, Joan Puigcercós, Joan Puig i tants altres dirigents actual d'ERC. Diu de Selves que era "bastant limitat, com la majoria dels homes del seu partit i d'un grau d'instrucció molt inferior al que exigia la seva carrera política".
Això llavors podia ser matisat i també calia fer-ho de l'ERC dirigida per un professor científicament brillant com és Heribert Barrera. Però carai, que afinat que resulta dir-ho avui en dia.