"Les relacions entre Catalunya i Espanya no tornaran a ser les mateixes"

Expresident de la Generalitat de Catalunya. Quan prefereix no pronunciar-se sobre un tema sl'evita dient que està retirat. Però dilluns va dormir a Alacant, dimarts ho va fer a Barcelona i ha acabat la setmana a Còrdova. Massa tràfec per a un jubilat. Però Jordi Pujol (Barcelona, 1930) ni se n'ha anat ni ho farà mai. Aquesta entrevista va ser concedida dilluns passat al Diari "Información" d'Alacant, de la mateixa empresa editora que Diari de Girona.

Què opina del plantejament que va llançar l'alcalde de Vic de no empadronar els sense papers?

L'Ajuntament de Vic ha estat el més exemplar de Catalunya i potser d'Espanya en el tractament a la immigració. Fa anys va ser el primer que va decidir forçar el repartiment de nens immigrants per les escoles de Vic per evitar així la creació de barris marginals i el mateix alcalde va anar casa per casa a convèncer els pares. Això és un fet. Com també ho és que Catalunya va ser la primera autonomia que va donar targetes sanitàries a tothom, amb o sense papers Ho vaig ordenar jo sent president.

Com explica llavors la postura d'ara?

Vic es troba en una situació de gran aclaparament, amb més d'un 25% de població immigrant, i ha interpretat que la nova llei no permetia empadronar les persones que no tenen visat perquè la llei els defineix com a il·legals, però ha consultat al Govern i aquest ha dit que cal empadronar-los. I això és el que farà.

S'han utilitzat els immigrants com un bé d'usar i llençar?

En alguns sectors així ha estat. Hi havia els qui demanaven que vinguessin molts immigrants perquè hi hagués mà d'obra més barata. És més, en general, la política econòmica espanyola ha jugat aquesta carta, la d'usar i llençar. La forma com es va fer va ser un error i tenia un punt immoral. I ara ens trobem amb un problema seriós, no tan sols a Vic, que per resoldre'l serà bo que més enllà de la interpretació de la llei es tinguin en compte idees i actuacions que s'han portat a terme sobretot a Catalunya, on la consigna ha estat integrar els immigrants amb una política clara de drets i deures compartits.

Gürtel, Santa Coloma, el Liceu... Tenim un sistema polític que aboca a la corrupció?

El que hem tingut és una evolució econòmica, sobretot al camp immobiliari, que l'ha facilitada. També aquí sabíem que el tipus de sistema econòmic que estàvem desenvolupant no era sa. No només per la corrupció sinó per eficàcia econòmica. No era un model que incrementés la competitivitat ni la productivitat, només el guany fàcil.

Sempre s'havia mantingut que Catalunya era un oasi en el mapa de la corrupció. L'operació Pretòria ha demostrat que això no és així, que sense ser Marbella...?

... I no ho és, (contundent) no ho és. I no vull fer comparacions, fer-les resulta molt antipàtic i fàcilment injust.

Segueix creient en la innocència de Prenafeta i Alavedra després de les dades que s'han anat coneixent?

Tots hem d'actuar amb el que s'anomena presumpció d'innocència. És obligat. A més, són amics meus, tinc confiança en ells, els tinc afecte, he treballat amb ells, els estic agraït perquè en l'època en la qual col·laboraven amb la Generalitat, fa molt temps, això també és veritat, van ser gent molt eficaç, molt fidel a la institució... Dit això, el meu desig és que això es resolgui de manera positiva per a ells. Però segueixen sent els meus amics.

Un polític implicat en un cas de corrupció, ha de dimitir immediatament o esperar que hi hagi sentència ferma?

Depèn. Jo vaig tenir un conseller (Jaume Roma) que va voler dimitir i tres anys després se'l va ?exonerar de tot. I tenim l'exemple del socialista Demetrio Madrid, que també va dimitir com a president de Castella-Lleó i quatre anys més tard va ser declarat innocent. Però en tots dos casos es van acabar dues prometedores carreres polítiques.

Están provocant aquests casos un allunyament dels ciutadans de la política que pot ser irreversible?

Evidentment. Aquests casos hi ajuden i també certes pràctiques polítiques demagògiques, d'incompliment de compromisos, de desatenció... un espectacle polític poc edificant, una política que en els últims temps s'ha endurit molt i en la qual s'està més preocupat pel titular de l'endemà que per fer arribar missatges constructius.

Sense vostè ni Maragall, Catalunya està òrfena de líders polítics?

Això no és veritat. El que passa en la política catalana, en l'espanyola i també en l'europea és que ara es treballa en condicions més difícils.

Pitjors que les que va tenir vostè o altres polítics de la seva generació?

Nosaltres treballàvem en condicions difícils però en un ambient de perspectiva, d'il·lusió, de projecte de país més clar.

Com definiria la relacions entre la Comunitat Valenciana i Catalunya?

En la meva època de polític en actiu, no només com a president, sempre vaig procurar actuar amb prudència, sense interferir en el que no havia d'interferir. Encara que a vegades se'm volia presentar així, jo mai he demanat als valencians que se sentin poc o molt catalans. L'únic que els demano és que se sentin molt valencians, que defensin la seva identitat. Però la gran amenaça per a aquesta identitat no ve de Catalunya sinó de l'homogeneïtzació de signe castellà que propugna Espanya a fons. Si la llengua és important, el que València ha de fer és defensar-la. L'Acadèmia Valenciana ja ha dit que valencià i català són el mateix. Això ja ho sabíem, però no ho diu l'Institut d´Estudis Catalans sinó l'Acadèmia, a la qual, sota la presidència de Zaplana, es va demanar que treballés aquest tema d'una forma seriosa i sense complexos.

Com han evolucionat les relacions des de l'etapa de Zaplana a la de Camps?

Des del punt de vista polític no ho segueixo. Des del lingüístic, cultural i quant als interessos comuns, les coses han millorat. Hi ha polítiques coincidents, com és el Corredor Mediterrani. Es pot tenir una bona connexió amb Madrid però cal desenvolupar el Corredor Mediterrani perquè València pot no mirar cap a Barcelona però ha de mirar cap a Europa, i per anar d'Alacant a Europa es passa per Catalunya. Això no és un problema polític, és geografia. Encara que segueix calent que no hi hagi interferències polítiques, cal respectar-se molt.

Ha de limitar-se a dos mandats el temps al poder?

No necessàriament. Hi ha països que consideren que no cal anar més enllà de dos mandats, com els EUA, però també n'hi ha d'una gran maduresa democràtica que no tenen cap limitació, com Gran Bretanya, Suècia, Àustria... Els països sud-americans tenien el lema de la no reelecció i van molt malament. Ara intenten canviar-ho a través de plantejaments poc democràtics i també aniran malament. El que fa que un país vagi bé o malament no és la llei electoral ni la limitació de mandats sinó la qualitat de la classe política i la maduresa de la societat.

Creu que la crisi s'emportarà Zapatero per davant?

No ho sé, però el que convé que no s'emporti és l'economia ni la qualitat de la societat, una cosa que no crec que passi perquè totes dues són sòlides. Ara, si s'emportarà per davant un polític, un partit polític o una majoria parlamentària, això pot succeir. I la virtut de la democràcia és que no passa res.

Li sembla normal que es tardin tres anys a dictar la sentència sobre l'Estatut?

És un disbarat, però un disbarat molt seriós. Aquí hi ha hagut un Estatut que s'ha discutit, que es va rebaixar, que es va aprovar al Parlament, que es va renegociar, que es va tornar a rebaixar a la Comissió Constitucional i que finalment es va aprovar. Després de fer un referèndum i després de tot això resulta que a més ha d'anar al Constitucional, que dóna una imatge penosa i poc fiable. La legislació està establerta de tal forma que això és possible però no és sa, no és una pràctica política sana. I ara portem tres anys en els quals dels dotze membres del tribunal, un ha mort, un altre està recusat, quatre caducats... No es tracta de la legitimitat del Constitucional sinó de la serietat del PSOE i del PP, que havien de haver-lo renovat. Els partits no han complert amb la seva missió.

Resta validesa la situació del Constitucional al resultat final?

Des del punt de vista legal, no.

I des del punt de vista moral?

Des del punt de vista moral i ètic no tindrà validesa. Passi el que passi amb aquesta sentència, les relacions entre Catalunya i Espanya no tornaran a ser les mateixes. No passarà res perquè si no acates la sentència t'envien a la Guàrdia Civil, però el que no pots dir és que les coses han anat bé.

Zapatero deia diumenge passat en una entrevista que, passi el que passi amb l'Estatut, s'oblidarà en quatre dies, no li sembla frívola l'afirmació?

Em sembla fins i tot ofensiva. Zapatero no hauria de parlar d'aquesta manera, no es pot actuar amb aquesta espècie de menyspreu. És ell qui no queda en bon lloc.

A què atribueix aquestes declaracions sabent que podien molestar les seves paraules?

(Amb sorna) Potser no ho sap. Zapatero fa molt temps que no l'encerta.

Quina lectura fa que el moviment que està organitzant els referèndums sobre l'Estatut s'hagi muntat al marge dels partits?

No és la primera vegada que succeeix. La societat civil és, per exemple, la que capitaneja la reivindicació de l'aeroport de Barcelona. L'opinió pública a Catalunya en aquests moments està sota l'impacte d'això que el president Montilla anomena la desafecció, que és doble: una cap a Espanya i una altra cap als partits polítics. I insisteixo que l'assumpte de la desafecció el detecta el president.

Vostè ho comparteix?

És una realitat.

Té solució aquesta desafecció?

No ho sé, realment no ho sé. De moment va en augment.

Caldria reformar la Constitució i altres lleis orgàniques aprovades ara fa tres dècades per adaptar-les al temps actual?

Almenys pel que fa a l'autonomia de Catalunya no sé si cal reformar-la però s'està interpretant amb un resultat que no és el que pensàvem en els anys de la Transició.

Seria llavors més una qüestió d'interpretació que de canvi?

Mentre no canviï el clima polític espanyol i la visió que a Espanya domina de Catalunya, la reforma que es fes seria per anar a menys. Millor no remoure-ho.