ZAPATERO, SINDICATS I PATRONALS: LA CRISI continuarà

ALFONS QUINTÀ Un dels grans científics de tots els temps, Albert Einstein (1879-1955) va afirmar: "No pretenguem que les coses canviïn si seguim fent el mateix". Dit això, algú s'imagina a Zapatero obrant d'altra manera? Ni ell sap el que fa. Per tant ¿com podria fer quelcom de diferent?
Zapatero acredita el que potser sigui el més greu d'Espanya, Catalunya ben compresa. Es tracta de la incapacitat del nostre sistema semidemocràtic de fer sorgir líders polítics mínimament competents.
Una petita minoria de polítics, en la qual hi hauria Rubalcaba i Rato, poden ser acceptables. A Catalunya, els polítics salvables encara serien més menys. La immensa majoria no valen res, ni són reciclables. Formen part de tots els problemes i són una nosa respecte a cap solució.
Són així perquè el sistema nascut de la Transició és impresentable. Alguns dels seus molts defectes podien ser tolerats temporalment, com a mals necessaris. Per exemple, la llei electoral i totes les altres mesures que se'ns va fer empassar per donar un poder omnímode a les cúpules dels partits. Ara no es poden tolerar més.
Avui els pocs membres intel·ligents d'aquestes cúpules no saben què fer de tant poder, perquè mentrestant s'ha destruït la base mateixa de la societat. Qui en dubti que miri l'ensenyament, inclosa la Universitat. Després de 33 anys de sistema polític aberrant tot ha fet figa. Zapatero ja va ser un efecte causat per aquest sistema. Ara ha esdevingut una causa potenciadora de tots els mals preexistents. La politiqueria fins i tot ha destrossat la cultura i el pensament, més a Catalunya que enlloc.
Ara bé, el sistema encara pot comptar amb una autèntica classe parasitària que està disposada a fer de tot perquè continuï l'immobilisme. Integren aquesta classe polítics, sindicats, un nombre ingent de periodistes i també amplis sectors del poder econòmic.
Som un país amb quotes microscòpiques d'afiliació sindical i d'afiliació patronal poc sentida, cosa que no s'ha de lamentar atès el que avui dia són els sindicats i les patronals. Tenen unes cúpules -en conec dels dos estaments- a les quals més val ni al·ludir, per allò d'evitar les crítiques personals, en aquest cas perfectament acreditables. O sigui que si les solucions han de venir-nos de la mà de Zapatero i dels clans sindicals i patronals ja podem per començar per triar una cadira ben còmode.
A Espanya, on els sindicats encara tenen un llenguatge de trencadissa leninista, l'afiliació és de només un 15,7 per cent, i baixant. És una mica més que a França, on també perdura la mateixa bogeria. En canvi, a Alemanya i Gran Bretanya -on la retòrica revolucionària està morta i enterrada- l'afiliació és del 25 i del 30 per cent, respectivament.
A més, aquí, hi ha desenes de milers d'"alliberats" i desenes de milions d'euros de subvencions públiques. No se'n pot precisar l'import, perquè, ai las, tant el govern com els sindicats es neguen a donar les xifres. Oficialment només se sap que, des del 2006, les subvencions als dos grans sindicats -CCOO i UGT- han incrementat en un 50 per cent acumulat. En els darrers dos anys de crisi econòmica han augmentat en un deu per cent, passant de no se sap quant a un deu per cent més. Per allò de qui paga mana, es pot pensar que ara Zapatero i els sindicats (a més del que puguin fer els desprestigiats dirigents patronals) poden muntar un teatre destinat a allò que va dir un personatge del Guepard, del Príncep de Lampedusa (1896-1957): "Canviar-ho tot per a que tot segueixi igual". Els vedellets de la vaca Estat encara estan ?encegats amb les seves ara flàccides mamelles.
Certament, les subvencions als sindicats no han estat per lluitar contra l'atur, excepte, ai las, amb la creació de més i més "alliberats" sindicals. Tampoc se sap quants són, exceptuats casos precisos. A la seu de RTVE a Madrid n'hi ha més de 300, o sigui un cinc per cent de la plantilla. Com tothom ja ha finalment vist, la feina dels sindicats no ha estat ni és lluitar contra els que no tenen feina sinó reforçar un marc laboral que precisament -ho diu la Unió Europea- genera més i més atur.
Ara ningú que no estigui grillat pot negar la gravetat, profunditat, cronificació i llarga perduració (més que a cap país desenvolupat) de l'ensulsiada econòmica espanyola. Tanmateix, els problemes d'Espanya i de Catalunya no són solament econòmics. Calen també reformes polítiques i socials en profunditat. El nostre sistema està impregnat de follia estatista, de control polític de la cultura, de clanisme, representativitat mínima i de conxorxa politiquera. En síntesi, és tronat, i ningú ha exposat que ho vulgui canviar. Zapatero menys que ningú. Einstein diria que res canviarà perquè es farà el mateix que fins ara.