ELS PARTITS CATALANS DAVANT LES ELECCIONS

ALFONS QUINTÀ La direcció de CDC està entusiasmada. Té el convenciment absolut que guanyarà les eleccions catalanes. En canvi, la direcció d'UDC no ho té tan clar i està més pendent de quin conill traurà del barret el mag fracassat Zapatero. Dit en altres paraules, UDC està a l'aguait del que li pot caure a Madrid, mentre CDC - que ara no té cap persona com Miquel Roca Junyent - només pensa a agafar la Generalitat.
La confiança cega de CDC en el seu retorn al poder va unida a la certesa que en quatre dies ho resoldran tot. Aquest cofoisme arriba a atabalar i fins i tot a angoixar. En canvi, a la direcció del PSC se la veu desinflada, com desitjant un repòs, almenys en aparença. Sembla farta d'haver d'aguantar, en primer terme, a ERC. "No desitjo a ningú el patiment que és haver entendre's amb ERC" em diu un dirigent socialista. Respecte a Zapatero no saben què dir. Veuen com aquest dóna cops de cap contra totes les parets. Saben que el PSC patirà els efectes de l'ensorrament ?inevitable del PSOE. Però no hi poden fer res.
CDC no pensa en una sociovergència. Veuen el seu cel, i el seu futur, sense cap núvol. Per la seva banda, els socialistes consideren que una sociovergència és una opció possible - si bé mai la primera, ni la desitjable - en funció de com vagi l'agonia de Zapatero i, per descomptat, dels resultats electorals catalans.
No sembla que cap de les direccions dels partits catalans sigui conscient de la gravetat dels nostres problemes objectius, ni de l'immens i justificat desprestigi dels partits, ni de la demagògia populista que ha anat creixent en la vida pública: Laporta, Carretero i "tutti quanti". Aparenten creure que la demagògia, el populisme i la buidor intel·lectual perjudicaran més als seus respectius contraris, que al seu propi partit. S'equivoquen: són com riuades que s'ho emporten tot, sense distincions.
Allò que Catalunya és la Llombardia d'Espanya i Barcelona seria Milà ha passat a ser un mer deliri. Som la Comunitat Autònoma més endeutada - més del doble de la de Madrid - i on el deute incrementa més ràpidament. També som aquella on ha augmentat més l'atur. La que té més empreses públiques autonòmiques. La que té més procediments concursals, és a dir, empreses en el procés judicial que porta a la suspensió de pagaments o a la fallida. També som aquella on el dèficit públic és més elevat. A la vegada som la segona, després d'Andalusia, en tenir el pitjor ensenyament -informe PISA- i seríem la pitjor del tot si aquell treball no considerés conjuntament l'ensenyament públic i el privat. Aquest darrer -més estès a Catalunya que a Andalusia- fa que siguem els penúltims i no pas els últims.
Aquestes realitats no sembla que angoixin les cúpules dels partits. Tapen l'anàlisi objectiu amb previsions electorals i eslògans cada vegada més inintel·ligibles. En cofoisme, CDC guanya. "Si Mas fa conseller tots els que els ha insinuat que ho serien, podem arribar a tenir el govern més gran del món", em diu un dirigent irònic de la mateixa CDC.
En tot cas, ja hi ha travesses. La més fiable situa Felip Puig com a conseller d'Obres Públiques i Oriol Pujol d'Indústria. David Madí o bé Francesc Homsi Molist podrien ser-ho d'Interior. Pel que fa a Puig, cal destacar el desig de Mas d'allunyar-lo del partit, que ara controla Puig. Òbviament, la CDC dels afers, de la qual són destacats membres dos fills de Pujol, Jordi i Josep, celebrarà que Puig, pujolista pur i ranci, controli una conselleria que té tant a veure amb negocis, sigui dit animus narrandi ( és a dir com un fet que s'ha d'explicar) i també animus iocandi, és a dir amb una certa conyeta. Per ?descomptat, també aplaudiran el germà, Oriol.
No està gens clar quines conselleries correspondrien a UDC, ni tampoc si Mas podria -en el cas de guanyar- col·locar un nombre important d'independents. Les diguem-ne obertures que ha intentat dur a terme han fracassat. El cas més palès va ser l'intent de crear una "Casa Gran" del catalanisme amb el nomenament d'un personatge grollerament petulant i agressiu, Agustí Colomines.
Curiosament, ningú no ha pogut informar de la persona en qui Mas pensa com a conseller d'Economia. Els seus dos col·laboradors més propers en aquest àmbit són Antoni Fernández Teixidor i Jordi Vilajoana. El primer va ser assessor d'un gran capo d'una màfia russa, Malchas Tetruashvili, i el segon és d'una incompetència còsmica, com pot constatar qualsevol que hi parli cinc segons. És realment hora de ser cofoi?