Insòlit: no tenim cap model judicial

ALFONS QUINTÀ Vaig tenir de preparador per a les oposicions a judicatura el magistrat Enrique Molina Pascual (1919-2009). Era un home bo, un extraordinari jurista i d'esquerra. Va militar molts anys en el PSUC, no pas regularment, sinó vinculat directament a la direcció, llavors a l'estranger, del PSUC i del PCE. De vegades m'havia dit : "Alfons, me'n vaig uns dies a París, ja saps a què". No m'ho precisava, però era obvi.
Recitar el temari d'unes oposicions sempre ha estat una forma de tortura. Amb el magistrat Molina, la tortura era sovint seguida d'un premi intel·lectual, consistent a anar prendre alguna cosa junts, en un bar davant de casa seva.

En aquelles ocasions solia aprendre més Dret del que ho havia fet a la Facultat. Atès que el magistrat Molina no era un sectari, sempre gosava dir el que pensava, sovint amb passió. Per a ell, tenir una militància política, fins i tot en temps difícils - segurament es va adscriure al PSUC en els seixanta o inicis dels setanta - no era sinònim de vendre's l'enteniment, com els ha passat a tants.

Aquell gran jutge progressista creia que sota el franquisme la justícia ordinària havia funcionat prou bé. Ho destacava per oposició a la que tenia a veure amb la repressió o amb l'ordre públic. Per descomptat, condemnava genèricament la pena de mort i la manca de drets cívics, però era cosa de les lleis del tirà, no de l'administració de justícia.

Durant i després de la guerra i fins a l'assassinat de Grimau (1963) hi va haver uns consells de guerra -jurisdicció no ordinària sinó militar, aplicada pel tirà a civils- que foren un insult al dret, a la moralitat i a tot el que es vulgui. Aquí estan altres assassinats legals de Carles Rahola, Carrasco i Formiguera i milers d'altres. Després de l'assassinat de Grimau es va crear una jurisdicció especial, la del Tribunal d'Ordre Públic que també va ser una altra monstruositat.

Enrique Molina destacava el fet que el gran civilista José Castán Tobeñas (1889-1969) fos president del Tribunal Suprem sota el franquisme. Això no era una garantia de modernitat jurídica, atès que les lleis les fa el legislatiu i, sota el franquisme, també el mateix "caudillo", traducció directa del mot alemany "Der Führer" i de l'italià Duce". Castán era molt conservador, però tenia un fort sentit de la juridicitat.

He recordat aquells criteris en llegir ara el catedràtic emèrit de Dret Administratiu Alejandro Nieto, que també fou i és un antifranquista declarat. Té raó quan escriu referint-se al nostre present: "El sistema judicial espanyol respon a un model original del liberalisme decimonònic consolidat per la revolució del 1868, que (Miguel) Primo de Rivera va intentar sense èxit rectificar i que es va mantenir durant la Segona República i el franquisme; però que la Constitució del 1978 el va substituir, sense confessar-ho, per un altre model pretesament més modern i més democràtic, que dia a dia s'està desnaturalitzant progressivament. El resultat d'aquesta confusió, d'aquesta rectificació vertiginosa, mai satisfeta, ni tan sols explicitada, ha estat un model, l'actual, literalment desballestat ( "desquiciado") i traduït en un desgovern judicial exacerbat".
Un meu vell amic, el magistrat Miquel Àngel Gimeno, que també va tenir de preparador Enrique Molina i ara és portaveu de Jutges per la Democràcia afirma quelcom de semblant: "Un dels problemes més greus que tenim a l'administració de justícia - diu - és que no tenim un model clar d'ella en el nostre cap; no el té ningú".

Tot plegat encongeix el cor. Resulta que s'ha destrossat un món de pensament i progrés on hi havia trobat referents monumentals (Savigny, Cesare Beccaria, entre altres) i mestres inoblidables. N'he esmentat alguns, si bé són molts més, com el meu professor i després amic Àngel Latorre, que fou magistrat del Constitucional del 1980 al 1989, designat pel PSOE, però que el 1983 va votar contra la LOAPA.
Estem en un país on no hi ha ni gairebé espurnes de pensament modern. S'hi passeja, amb possibilitats reals de domini, l'ultracomunisme i una variant de l' estatisme dita sobiranisme. Això sols ja ens converteix en un país "kitsch". Tampoc tenim una cultura ni la possibilitat de creativitat cultural real, en estar submergits en un fangar de subvencions manipuladores. I ara ni tan sols tenim un model judicial.
En una societat oberta s'hi podria fer alguna cosa. Però aquí no cal citar Karl Popper per afirmar que estem en una societat tancada i barrada, per uns polítics que estan en l'origen de tots els problemes i disposats a impedir cap canvi. Si n'hi hagués un, limitaria el seu poder omnímode i irresponsable. Sentir ara els polítics, a pocs mesos de les eleccions, ve a ser com si, després d'haver topat amb un iceberg, el capità del Titanic hagués decidit fer escombrar els menjadors.