XINA 1975 I CATALUNYA 2010, DOS DESASTRES

ALFONS QUINTÀ Un polític li va demanar a un rector d'una Universitat que li expliqués, en tres minuts, com estava l'ensenyament. El rector li va respondre "Amb trenta segons en tindré prou. Els estudiants universitaris estudien amb llibres de text d'escoles secundàries i el seu nivell acadèmic ( el dels estudiants i el dels llibres) és el propi de les escoles primàries".
El polític li va contestar: "Si aquesta situació continua, no solament el partit fracassarà sinó que la nació mateixa morirà".
El diàleg tenia efecte a Pequin, el 1975. El polític era Mao Zedong. El rector, el de la Universitat Qinghua fundada el 1900 amb diners donats a Xina pels Estats Units. La vaig visitar fa anys perquè es troba en els Jardins Qinghua, on hi va haver una residència imperial, en les dinasties Ming i Qing.
Precisament Mao, un dels grans genocides del segle XX, era el principal responsable d'aquell desastre, en haver concebut, organitzat i dirigit l'immensa monstruositat que fou la Revolució Cultural Proletària ( 1966-1976), en la qual es va arribar a fer menjar col·lectivament el cor i el fetge de persones acabades d'assassinar. En destrossar el sistema educatiu, Mao va ser fidel al seu odi per l'ensenyament i per la cultura, tan propi de la seva condició de dèspota ignorant. "Com més llibres una persona llegeix - havia arribat a dir - més ximple esdevé".
Ho reprodueixo perquè diversos professors universitaris, tots ells del camp de la pedagogia, m'han fet el mateix dictamen de la situació de l'ensenyament a Catalunya. En concret em diuen que a l'ensenyament primari de fet ha desaparegut, perquè els nens hi arriben sense saber coses elementals -de mer comportament social- que abans ja havien après en el si de la família. Amb sort, ho aprendran a l'escola primària.
Per tant, en el millor dels casos, sortiran de l'ensenyament primari amb el nivell que abans tenien quan hi arribaven. En conseqüència, l'ensenyament secundari esdevindrà objectivament el que abans era el primari, mentre la Universitat pot passar a ser, en particular en el camp dit de lletres, el que abans era l'ensenyament secundari.
Certament, poden haver-hi excepcions. Però en el dos sentits, és a dir, a millor o encara a pitjor, atès que es pot perfectament sortir de la Universitat sense ni tan sols saber escriure sense fer tota mena de faltes d'ortografia, per no dir res de les gramaticals, lèxiques i semàntiques, radicalment generalitzades. En canvi, fins fa pocs decennis, era impossible iniciar l'antic batxillerat si es feia una sola falta d'ortografia.
Això és així, com es pot demostrar inductivament, a partir de milers de casos, a l'abast de gairebé tothom. Si es dona en el camp de la mera expressió escrita, ¿què no pot arribar a passar quant a continguts?
Per sort aquí estem dins la Unió Europea i l'OTAN, mentre la monstruositat comunista ha desaparegut, encara que TV3 n'estigui lloant hora rere hora els seus excrements: Cuba, Corea del Nord, Veneçuela.
Malgrat les diferències, a Catalunya i a Espanya es dona una gran i maleïda condició, suficient en si mateixa, que permet fer comparacions moderades - però comparacions - amb la Xina maoista. Es tracta de la tensió i de l'enfrontament socials. Mentre això subsisteixi, els nens arribaran a l'escola ja atabalats. Si, a més, a l'escola es troben amb les idees, molt properes al maoisme, que vol imposar el sindicat majoritari a l'ensenyament públic (USTEC-STEs) i sobretot la seva principal dirigent, Rosa Cañadell, el resultat és que estem ben cuits.
Puc afegir-hi més barbaritats, ben contrastades, com que la Universitat malnomenada "Pompeu Fabra" de Barcelona, obertament confiada per Jordi Pujol a persones cent per cent identificades amb el desaparegut PSUC, és el lloc d'Europa on es dóna una visió més ensucrada - per dir-ho moderadament - del maoisme. És ben cert.
He destacat elements de la nostra vida col·lectiva - l'ensenyament, la TV de la Generalitat, un substrat comunista - que són molt més importants que els hipotètics canvis politicoadministratius que es poden donar en el futur immediat. Dit amb altres paraules: les properes eleccions catalanes passaran pel costat d'aquests temes cabdals. No crec en absolut que cap candidat a la presidència de la Generalitat sigui capaç d'encarar-los, per intentar resoldre'ls. Si algun candidat en sentís una mica de vergonya, seria un gran èxit. No hi ha més cera que la que crema.