Cornades contra la llibertat

LUIS M. ALONSO Hi haurà qui ho entendrà de manera diferent, però el veto a la festa nacional a Catalunya no té res a veure amb el maltractament als animals. La Fiesta, encara que forma part ancestral de la cultura catalana com ha dit el poeta i candidat al premi Nobel Pere Gimferrer, es prohibeix simplement per ser alguna cosa que es relaciona amb Espanya, com anteriorment es van cremar els toros de cartró pedra d'Osborne. Precisament per aquest motiu, el mateix Parlament que ha assestat una estocada a la lídia defensa, al mateix temps, la regulació dels "correbous", una tradició de Tarragona que consisteix a córrer amb pals i barres d'acer, fins a llançar-les al mar, a unes vaquetes, a les quals prèviament han posat per a major escarni boles de foc en els pitons. Es tracta d'una salvatjada ?equiparable a tirar la cabra des de la part més alta d'un campanar, però no obstant això aquí no aprecien les seves senyories del Parlament menyscabament "als drets" dels animals o crueltat cap a ells.
És de nou la doble vara de mesurar que caracteritza, d'algun temps ençà, la política catalana. D'una banda, es protegeix els correbous, senya identitària local de Catalunya, i per una altra es veta la festa nacional, feta, com va ?escriure l'inoblidable Joaquín ?Vidal, d'experiències i savieses; d'història i de tradició, per no parlar de la tècnica i de l'art que la converteixen en un bé patrimonial de primera magnitud. La ?propaganda política nacionalista ha resultat en aquesta ocasió decisiva per vetar per raons suposadament morals un espectacle d'arrelam literari i artístic, ?rigorosament analitzat i celebrat al llarg de segles, que compta amb milers d'aficionats i que garanteix una forma de vida i un desenvolupament econòmic vinculat al paisatge i a la ramaderia. Cal no oblidar que el toro de lídia és una espècie única creada per l'home, que l'ha seleccionat durant segles i que protegeix un espai natural, la devesa, que perviu gràcies a la seva presència. Resulta obvi recalcar que sense la festa nacional no hi hauria toros braus per salvar, ?simplement perquè l'espècie deixaria d'existir. Ningú es dedicaria a criar-los ja que la seva creació respon només i exclusivament a un fi. El debat entre taurins i antitaurins, últimament tauròfobs, és cíclic. Sempre ha existit i amb arguments més intel·ligents dels que ara s'exhibeixen per part dels segons. Noel Clarasó i Manuel Vicent serveixen d'exemple. Però les coses que s'han escoltat al Parlament català, des que es va reobrir aquest debat, demostren que alguns dels que s'oposen a la festa nacional, més que animalistes el que mereixen és pertànyer a un animalari del despropòsit. Per exemple, la reiterada insistència que li preguntem al toro si li sembla art el fet que li posin unes banderilles. Per raons que qualsevol entendrà resulta inútil preguntar res al toro, de la mateixa manera que no es pregunta a un pollastre si vol anar a la cassola, a l'ase si vol tirar d'un carro, o la soferta gallina no denuncia en la comissaria més pròxima que li roben els ous tal com animava a fer-ho, amb el seu inigualable enginy i sentit de l'humor, Ramón Gómez de la Serna. Algú pregunta al bou si vol anar a l'escorxador? No, simplement el que fa la gent és menjar-se les costelles. No estaria malament que partint d'aquests exemples, els acarnissats defensors dels éssers vius, que aplaudeixen el veto taurí, responguessin fins a quin punt tenim dret a exercir la crueltat per satisfer alguns instints bàsics en aquesta civilització.Tomás de Aquino ho va fer predicant amb l'exemple.
Discutir sobre gustos estètics és inútil. Els toros, com passa amb qualsevol altre tipus de manifestació artística, agraden o no agraden. Podria estar una bona estona explicant per què a molts ens sembla artísticament bella o culta una bona faena taurina, però això no ens portaria enlloc; existeixen, amb el mateix dret, abolicionistes temptats a argumentar el contrari. Estic cansat d'escoltar autors de famós prestigi universal que la seva obra és meravellosa quan a mi em sembla un nyap i pròpia d'un nen de deu anys, i en el ballet m'adormo. Senzillament es tracta d'una simple qüestió de llibertat per elegir anar als toros o no. De gaudir d'una corrida, avorrir-la o oblidar-te d'ella. Això és el raonable. No que un Parlament decideixi el que és i no és moral. I ho faci amb prepotència, escudant-se en  els escarafalls de certes sensibilitats antitaurines o animalistes, però, en definitiva, per motius polítics sectaris i mesquins que no es poden ocultar. Aquesta mania inquisitòria de perseguir tot el que es considera dolent ens acabarà portant al precipici o a un amotinament de la raó.
Recordin la data. El dimecres 28 de juliol de 2010 el Parlament de Catalunya va cometre un greu liberticidi. Probablement un més i no l'últim.