TOROS, SERENOR I PROBLEMES REALS

ALFONS QUINTÀ Estem en uns temps en que dotzenes de problemes immensos i mutants s'encavalquen els uns als altres. Ve a ser com si reptes immensos s'haguessin declarat en assemblea permanent, arreu del món. Fluctuen els perímetres de l'economia i de la política. La complexitat de l'una i de l'altra obliga a més autoregulacions que enforteixin les democràcies, on el pes de l'opinió s'ha anat imposant. Però sense que hagi millorat prou el coneixement de les realitats objectives. El món democràtic ha de coordinar millor la seva defensa contra el que senzillament no ho és. S'ha de potenciar la previsió d'un futur immediat en el qual no hi haurà només flors i violes. Etcètera.
Abans que això succeís, Catalunya ja destacava per la seva incapacitat per comprendre el món i integrar-s'hi. A partir de realitats concretes ho he intentat exposar des de fa una vintena d'anys. Ja llavors es veia que a Catalunya no es treien prous conseqüències de la globalització i de la meravellosa ensulsiada del comunisme.
En ocasió dels grans canvis del passat, sempre hi havia hagut qüestions bàsiques que permetien prendre una opció. En el Renaixement la bona tria consistia en deixar de mirar només al Cel per prendre com a referent el comportament individual a la Terra. Amb les benaventurades revolucions anglesa i americana es va tractar d'evitar un Estat excessiu i, per tant, pertorbador de la llibertat individual. Després va venir la lluita contra els dos totalitarismes. Ara tot està més enrevessat i cal anar pas a pas, de problema a problema, cosa que obliga a tenir un pensament clar, per arrasar de soca-rel els fallits dogmatismes ideològics.
Avui el garbuix és immens. En els països on el pensament i la informació no estan controlats la coincidència en els dictàmens és aclaparadora. Fins i tot a França, on els debats havien estat més collats que en el món anglosaxó, el follet del debat realista ha sortit de la làmpada d'Aladí, per no tornar-hi mai més. Només Catalunya destaca pel seu orsai permanent i per les seves bufades de núvols politiquers.
Per sort, ja és una autèntica banalitat destacar que el pujolisme va ser una barreja d'opiacis i del que en Matemàtiques se'n diu un conjunt buit. Després del parèntesi del franquisme va venir el del pujolisme i després el del Tripartit. Ara estem a les portes d'un altre parèntesi, el que encarnarà Artur Mas. Han estat parèntesis tan grans i socialment estesos, en aquest país tan petit, denunciar-ne un implica automàticament que t'acusin d'ajudar al parèntesi antagònic del que has denunciat, per allò de "calumnia que alguna cosa queda" o allò de "posa el ventilador davant d'un femer que tothom rebrà". És una aplicació improcedent i cínica del principi de compensació de culpes.
Fins ara la cosa ha anat així. El temps ha anat consolidant un drama que ve de ?lluny. El pitjor de tot és poder predir -com ho faig amb trist, però ferm, convenciment-? que amb Artur Mas com a president de la Generalitat, les coses no aniran millor. Els calaixos dels dirigents de CDC, i també de UDC, estan buits, com els del PSC, mentre que ERC i Iniciativa no saben ni què vol dir tenir calaixos. Ells viuen en el seu món, que no té res a veure amb l'actual, però sí, ai Déu meu, amb la maldat perversa i carrinclona dels germans Castro i de Hugo Chávez.
Uns polítics més i altres menys, mostren un tancament psicològic davant les realitats que permet recordar els processos clarament psicopatològics. No volen veure la realitat perquè aquesta no els hi agrada i sobretot perquè, si l'admetessin, no sabrien com posar-s'hi.
Els malalts ho deriven vers el deliri. En canvi, els polítics, que certament estan sans, tenen una actitud més comparable a la dels pardals: posen el cap sota l'ala. Es refugien en la immediatesa, o en el frenesí consistent en anar amunt i avall, per sempre tornar allà on ja estaven a l'inici dels moviments. Mentre el món canvia ells van donant voltes entorn a una sínia on ja fa temps que no hi ha aigua.
Un nombre creixent d'aquests mateixos polítics en són més i més conscients. Però no se senten amb ànims per fer-hi res. És una actitud comprensible, contra la qual només hi podrien tirar-hi pedres els que estiguessin lliures de culpa.
Sent les coses el que són, ningú s'hauria d'estranyar que el tema dels toros hagi omplert aquesta setmana. Posar aquesta qüestió al capdavant és el que en anglès se'n diu procrastination. Consisteix en destacar qüestions secundàries per continuar deixant a l'habitació dels mals endreços allò que és realment important, però que no se sap com encarar. Aquella habitació està tan plena i desordenada que algun dia rebentarà, cosa que implicarà un altre empitjorament, perquè res no es pot resoldre mai sense un mínim, o un màxim, de serenor.