José Montilla i Ernest Benach perdran ben aviat el seu lloc de treball i s'incorporaran a la cada cop més extensa nòmina de ciutadans en atur. Amb alguna lleugera diferència, això sí, perquè mentre els ciutadans en general s'han de conformar amb uns minsos ajuts que de mala manera els permeten arribar a final de mes -i si són aturats de llarga durada, aviat no tindran ni els ajuts de 426 euros que rebien, ja que el Govern espanyol ha decidit retirar-los per la crisi-, l'expresident del govern i el seu homònim del Parlament no patiran estretors: Montilla cobrarà 115.000 euros anuals durant quatre anys, i Benach 104.000 durant el mateix temps. Quedi clar en honor a la veritat i en defensa de l'honorabilitat dels esmentats que no es tracta de cap privilegi cap a ells, sinó del compliment del que la llei estipula a Catalunya per a exalts càrrecs. Per tant, els seus predecessors en tan altes responsabilitats -Pujol i Maragall per exemple- han gaudit dels mateixos ingressos.

Cada comunitat autònoma regula la qüestió de la manera que vol, i Catalunya és la que millor coixí econòmic ofereix als seus alts representants quan deixen el càrrec. Contrastant amb comunitats que no preveuen cap indemnització als seus expresidents -en altres paraules, quan deixen el càrrec s'han de buscar la vida- i amb altres que s'aproximen al cas català (vegin quadre adjunt), els expresidents del Parlament i del Govern cobraran un 80% del sou que percebien, que per cert és superior al que cobren tots els altres de l'Estat, incloent-hi els presidents del Govern i el Parlament espanyols.

José Montilla tenia un salari brut de 144.000 euros anuals -la presidència del Govern català és la més ben pagada de totes les comunitats autònomes-, que una vegada abandoni el càrrec es quedaran en només 115.000, que rebrà durant quatre anys. Independentment de la retribució econòmica tindrà a la seva disposició despatx, xofer, servei de seguretat i un parell d'assistents. Quan es jubili rebrà per sempre més una pensió del 60% del seu sou, és a dir, uns 86.000 euros anuals. Per anar tirant.

Pel que fa a Ernest Benach, com a expresident del Parlament, abandonarà el càrrec amb un sou de 104.000 euros (bruts) anuals durant quatre anys, que es convertiran en 78.000 quan es jubili. Arribar a ostentar segons quins càrrecs a Catalunya és el millor pla de pensions que algú pot signar. (Els salaris-indemnització es deixarien de percebre en el moment que s'exercís un nou càrrec públic. Però a veure qui té ganes d'embolicar-s'hi...)

Els consellers, per la seva banda, en abandonar el càrrec reben també una assignació econòmica -durant un any i mig- excepte en el cas que siguin funcionaris de carrera. Com en els casos anteriors, la retribució es deixa de percebre si n'obté una altra amb càrrec a fons públics.

La majoria de comunitats autònomes no atorguen sous ni beneficis de cap tipus els seus expresidents, siguin de govern o de Parlament, i tret de Cataluna -com es mostra en el quadre superior- ho fan només el País Basc, Galícia, La Rioja i Navarra, a més dels alts càrrecs de l'administració de l'Estat.

Ho va voler instaurar Canàries fa poc, però les crítiques rebudes enmig de la crisi van aconseller oblidar-ho. Els expresidents andalusos no reben res, però en arribar als 65 anys tenen dret a una assignació del 60% del sou. No falten els casos d'indemnització dissimulada, com a Castella i Lleó, on en teoria els expresidents no cobren res, però a la pràctica es va crear un Consell Consultiu que ve a ser un cementiri d'elefants -a costa dels diners de l'administració- del qual els expresidents en són membres nats, amb cotxe oficial, un bon sou (més de 70.000 euros anuals) i secretària. Aquest és el mateix cas amb què es troben els expresidents valencians, però tant Lerma, com Zaplana i Olivas hi han renunciat.

Prové del govern Pujol

Les prerrogatives de què disposen els presidents catalans no són cosa de l'actual govern, sinó que es remunten a l'època Pujol i tenen categoria de llei. El govern Pujol va establir el 1988 l'estatut dels Presidents de Parlament que deixen el càrrec.

Molt més endavant va promulgar la llei 6/2003, referida aquesta als presidents de la Generalitat (el 22 d'abril de 2003, curiosament poc abans que el mateix Pujol abandonés aquest càrrec) perquè "un cop hagin cessat puguin atendre llurs necessitats personals i polítiques amb la dignitat i el decòrum que corresponen a les altes funcions exercides i per tal d'establir també, en el cas que se'n produeixi el traspàs, unes mesures de protecció dels familiars més propers". Una dignitat i decòrum, el dels expresidents catalans, molt més valorats econòmicament que els que també se suposa que tenen els de la resta de comunitats. Poc abans de deixar el càrrec, per tant, Jordi Pujol va assegurar-se que els expresidents de la Generalitat cobressin una assignació equivalent al 80% del sou per un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec i com a mínim durant una legislatura.

Les vídues també cobren

En arribar als 65 anys, cobraran un 60% del sou. Inclús el cònjuge vidu, en cas de mort, cobrarà una pensió del 50%, d'aquesta pensió de jubilació. Per tant, més que d'un pla de jubilació es tracta de jubilació i assegurança de vida, tot en un.

Poc després, l'1 d'agost i encara amb Pujol de president, es promulgava el decret 195/2003, per afegir una sèrie de consideracions a la llei anterior, que potser amb les presses havien passat per alt: que els expresidents gaudiran de tractament de Molt Honorable, que tindrà tres llocs de treball adscrits al seu servei, que tindrà cotxe i xofer amb càrrec al Departament de Presidència i serveis de seguretat a càrrec de l'erari públic, i, per descomptat, que als pressupostos de la Generalitat hi haurà una dotació per a les despeses d'oficina, atencions de caràcter social i "si s'escau" -que sempre sol escaure- despeses per a lloguer d'immobles.

Tot això, a sumar al sou que se li continua pagant. Montilla se suma ara a Maragall i Pujol, i Benach a Heribert Barrera i Joan Rigol, en disfrutar d'aquesta curiosa i gens preocupant jubilació.