Un aforisme jurídic francès afirma que "el mort pren possessió del viu". En francès, le mort saisit le vif. És bàsic per entendre una bona part del dret successori gal o espanyol, amb certes particularitats entre un Estat i l'altre, així com fins i tot dins de l'Estat francès, respecte l'Alsàcia i la Lorena, alemanyes entre 1871 i 1919.

Significa que, en acceptar una herència, el causant d'aquesta, és a dir el mort, ve a prendre possessió de l'hereu, que no solament passa a ser titular de béns, sinó també d'obligacions, i en concret de deutes. No tot suma, sinó que pot restar. La imatge que dona l'aforisme és forta, xocant i real. El mort, en morir, no desapareix jurídicament, sinó que passa a posseir el viu que ha acceptat l'herència.

La frase m'ha vingut al cap a partir d'un fet històric que estem vivint, respecte al qual sembla que se'ns hi vol fer passar de puntetes, és a dir, es vol que passi desapercebut. No es pot tolerar, ni gens ni mica.

Consisteix a saber si l'arribada a la Generalitat d'Artur Mas representa un trencament o una represa del passat pujolista. Ningú no pot negar que és una qüestió bàsica, en especial en un país que pateix una greu bipolaritat historicista.

En aquest país, per una banda, es mira més al retrovisor que al futur, però, per altra banda, en la pràctica concreta, molts polítics han estat obsessionats per trencar -calladament, però ferotgement- amb els seus predecessors, en particular els del seu propi camp polític, o fins i tot del propi partit. Pujol va estar obsessionat per trencar amb Tarradellas, com Tarradellas ho estava a ensorrar Pujol. Després, Montilla va voler trencar amb Maragall. Avui el conte encara no s'ha acabat.

Fa moltes setmanes que he estat intentant compartir amb els lectors del Diari de Girona la disjuntiva cabdal entre si Mas es veu com un continuador de Pujol o bé vol emprendre una ruptura. Vaig estar creient més aviat en la ruptura. N'he escrit molts articles, donant dades i basant-me en fonts properes a Mas, que tenien com a referent el destí polític immediat de Felip Puig. Ningú discuteix que aquest sobiranista geniüt i malcarat (no pas amb mi, que sempre l'he evitat) és un fidel servidor de Jordi Pujol.

Finalment, Mas ha fet el que Pujol volia que fes. S'ha inclinat per lliurar el partit a Oriol Pujol i fer conseller Puig, dues coses que tindran el resultat que tindran, com s'anirà veient.

Em facilitem una petita dada que és un signe dels temps a venir. Resulta que un dirigent va criticar, en privat i moderadament, davant de Felip Puig , alguns dels nomenaments de consellers fets per Mas. Puig no es va poder estar de dir que era culpa del fet que Mas obrava de manera massa tancada i personal. Quan m'ho varen explicar em vaig dir: "Ja hi som". De fet sempre hi hem estat. Amb Pujol pare el que baixi el cap només aconsegueix que li demani que el baixi més. Els pocs que ho refusaren han passat a ser enemics a liquidar. Això Mas ho ha vist i ho sap. Ha contemplat la fi de barbes d'altres i malgrat això ha obrat malament respecte a les seves.

Ara bé, la política són fets. Els que s'acaben de produir només excitaran encara més Pujol a dur a terme el seu doble objectiu estratègic: que el seu fill Oriol sigui el candidat a la successió de Mas i que Mas només pugui dur a terme un sol mandat. Avui Pujol pare està més prop d'aquest doble objectiu que no pas fa un mes. Però no l'ha assolit. No pararà.

En dret successori, el mort ara Pujol, en el senti polític) sempre s'apodera del viu, que avui és Mas, també en el terreny polític. Però el viu pot reclamar l'acceptació de l'herència a benefici d'inventari, amb la qual cosa només serà responsable dels deutes del mort amb els diners que li deixi, sense haver-n'hi de posar de seus.

El 1995, l'honest Lionel Jospin va invocar públicament el dret d'inventari respecte al pèssim heretatge de l'immens bandarra François Mitterrand. Mas semblava que anava una mica per aquest camí. Però no hi ha anat. No ho ha fet en un moment crucial i per raons que no ha aclarit. Segur que alguns li ho agraeixen. Ara bé, dins d'aquests agraïts hi ha un bon grapat de personatges que faran el que Pujol els digui, quan els ho digui.

A l'inici del Tripartit vaig recordar la faula de l'escorpí i la tortuga. Aquesta va cometre l'error de portar l'escorpí a sobre per fer-li passar un riu. Creia que l'escorpí no la picaria amb l'agulló perquè això faria que ambdós s'ofeguessin. Però la va picar, mentre li deia: "la meva naturalesa ha estat més forta". En el Tripartit, el PSC va fer de tortuga i els dos escorpins foren ERC i Iniciativa. Ara el drama es pot repetir. En tot cas, en els escenaris on hi hagut Jordi Pujol la seva pròpia naturalesa ha resultat fatal. Exposar la llista dels desastres dels quals Pujol és responsable, sovint des d'una volguda i complexa ombra, requeriria una enciclopèdia que, ai las, quant a temàtica, encara no es pot donar per acabada.