Diumenge, la cadena de TV barcelonina Teletaxi, de Justo Molinero, va emetre una llarga i inefable entrevista amb Jordi Pujol. Un grup d'amics estàvem sopant i quedàrem bocabadats. Algun familiar o amic de Pujol li hauria de dir que fa pena. Aconsello intentar reveure-la a Internet.

Va ser una cosa tan carrinclona i egocèntrica que no hi havia per on agafar-ho. Políticament, no es mereix cap pietat. Però cal ser més humà que no pas el mateix Pujol i dir que la vellesa és un gran problema. Tothom vol arribar-hi i ningú desitja deixar-la, perquè és l'etapa final de la vida. Ara bé, cal assumir-la. Ho va fer l'escriptor Azorín, molt admirat per Josep Pla, per la precisió descriptiva de l'autor de La Ruta de Don Quijote. En els darrers decennis de la seva vida, Azorín no va publicar res.

Malgrat els seus vuitanta anys, hi va haver una afirmació de Pujol que no pot ser tolerada. Fou la seva resposta a la pregunta que li formulà Molinero sobre la situació a Líbia.

Pujol va respondre textualment que "nos afecta el petróleo", afegint també literalment "Es importante para la provisión de petróleo".

No va fer ni una lleu consideració d'ordre polític, malgrat que el està succeint des de fa setmanes a Líbia és una lluita popular per les llibertats democràtiques més elementals, com les que nosaltres ja gaudim. Pujol tampoc va fer cap al·lusió a l'òbvia situació humanitària, amb bombardejos contra poblacions civils, condemnats per tothom. O millor dit, per gairebé tothom: Chávez, Daniel Ortega, els germans Castro i, una mica més veladament, Rússia i Xina estan a favor de Gaddafi. Ara cal afegir a la llista de vergonyes repugnants el silenci despectiu i despietat de Jordi Pujol.

És un silenci amanit de la visió colonial de sempre. Vaja que "els moros" - l'expressió no és meva - cal que estiguin "collats" i la resta són punyetes. Suposo que no haig d'escriure que és una visió contra la qual sempre he lluitat. Alguns centenars d'articles sobre el món postcolonial, en general, i l'arabomusulmà, en particular, ho acrediten. Res no em ve d'ahir.

El que sí he estat és excessivament contemplatiu respecte a la vil indiferència, amanida de coses pitjors, que hi ha a Catalunya, des de la Transició ençà, respecte al'opressió dels pobles que foren colonitzats. Certament he criticat, en un munt d'articles, la impresentable responsable ( o irresponsable) de temes internacionals del PSC ( Maria Badia Cotxet) i el seu homòleg a CDC (l'olotí Carles Llorens). Un combat per veure quins dels dos és pitjor seria sensacional. Ambdós són per posar-se a plorar.

En canvi, respecte a Pujol he callat massa anys una informació significativa. Resulta que en ocasió de la seva primera -i crec que única- visita oficial al Marroc vaig demanar privadament al seu fill i ara successor al caure, Oriol Pujol, quina impressió li havia fet al seu pare, llavors president, el rei Hassan II, a qui jo sempre vaig qualificar d'assassí.

La resposta no va ser ahir, però sempre la recordaré amb precisió. Oriol Pujol va dir-me que el seu pare havia estat impressionat respecte a com Hassan II controlava el país. Li vaig recriminar aquest criteri, però no crec que ni tan sols m'entengués.

En efecte, en el món polític català actual hi ha una certa admiració per les barbaritats comeses pels Estats-nació. Considerant la pobresa conceptual dominant i la feblesa de la nostra democràcia s'entén. Ara bé, continua sent radicalment inadmissible.

Si respecte a aquesta visió del món s'han de crear trinxeres, som-hi. La meva és la dels que creiem que les llibertats democràtiques i els drets humans són la més important de les normes i, a més, d'abast universal. De la resta es pot discutir. D'allò, no. Les raons d' Estat, o dels que usen la demagògia estatista sense ser un Estat, són caca, com es diu als nens.

Respecte a un tema tan precís com la guerra a Líbia, està clar que ni Jordi Pujol, ni Artur Mas, no són Obama, ni Cameron, ni Sarkozy, ni tan l'autoregenerada Lliga Àrab, que tantes errades va cometre en el passat.

Per sort Catalunya no compta. Això m'ajuda a creure que el desig de llibertats del poble libi guanyarà. Serà ben aviat, o -malgrat que no vull ni imaginar-m'ho - en una altra ocasió. Però serà així.

Una victòria militar temporal del criminal Moammar Gaddafi seria també un desastre per a Catalunya, per a tota la conca mediterrània, per a les llibertats arreu del món i també per a un mercat energètic just, on es retrobin els drets i deures de ?països productors i consumidors. Cal estar molt encegat i ser molt tronat per no veure-ho i, a més, ser totalment irresponsable per voler-ho fer empassar. Finalment, un país on es poden considerar banals ?manifestacions com les de Pujol pare -i abans les de Duran Lleida, veient ?islamistes sota cada llit- no pot ser un gran país.