El mosquit tigre ha colonitzat ja el 17,9% dels municipis catalans, després que s'hagi detectat la seva presència a 170 de les 947 localitats d'aquesta comunitat, cosa que representa una dispersió exponencial des que se'n van detectar els primers exemplars el 2004.

Les dades, recollides en el document que marca l'estratègia per a la prevenció i el control d'aquesta espècie a Catalunya, elaborat per una comissió interinstitucional de la qual formen part la Conselleria de Salut i la d'Agricultura i Medi Natural de la Generalitat, especifica que l'insecte ja és a 16 comarques, la majoria d'elles a la província de Barcelona.

Tot i això, el mosquit tigre s'ha expandit també a municipis de la costa de Girona i Tarragona, llocs que concentren la major proporció de mesos amb temperatures mínimes per sobre dels 10 graus centígrads -el mínim que necessita aquesta espècie per completar el seu cicle reproductiu-.

El 2010 el mosquit tigre va arribar fins a 170 municipis, abans de la campanya anual que comença al llarg del mes de maig i es prolonga fins a setembre, quan es registra la màxima expansió de l'insecte -que completa el seu cicle vital en només 10 dies-.

L'estratègia del Govern assenyala que cal "replantejar i actualitzar" les accions desenvolupades fins ara, amb l'objectiu de minimitzar la densitat i la dispersió del mosquit, les molèsties que produeix i millorar la prevenció que actuï com un vector de transmissió de malalties.

De fet, el document de la Generalitat recorda la possibilitat que el mosquit transmeti malalties produïdes per virus com el Chikunguña i el dengue, si bé recorda que l'esmentada probabilitat és "actualment baixa" i cada vegada és més gran el coneixement que es té d'aquesta problemàtica.

Per frenar la proliferació de l'insecte el més efectiu és evitar la posada d'ous i el creixement de les larves aquàtiques, cosa que només s'aconsegueix eliminant els punts d'aigua on creixen, habitualment acumulacions en recipients que es deixen a la intempèrie.

El mosquit tigre -'Aedes albopictus'-- té una autonomia de vol de 400 metres, però normalment només passa dels 150, de manera que el lògic és trobar-los a prop del seu punt de cria -si bé s'ha demostrat que alguns exemplars van aconseguir traslladar-se a zones llunyanes en utilitzant vehicles particulars-.