Sempre ha estat clar que les cabòries marxistaleninistes de Zapatero ens portarien al desastre. Però no es volia o no es podia veure, a causa de les nostres grans i creixents mancances intel·lectuals.

Arreu d'Europa s'hauria copsat abans la inevitabilitat de la tragèdia. S'hauria entès aviat que aquelles follies ultraesquerranes i tronades només podien portar-nos a l'actual desastre també econòmic. Finalment, en base a la butxaca, tothom entén que Zapatero és, com a mínim, un error de càsting. No havia d'haver estat mai president de res.

Ara no hem de reiterar l'error de passar per alt la maldat conceptual, és a dir ideològica, de Zapatero, que està en la base de tot . No estem davant un altre Adolfo Suárez o un altre Felipe González que també varen cometre, com tots els polítics del nostre temps (en els quals la política i l'economia s'estan reposicionant) errors en el terreny econòmic. Zapatero és una altra cosa, molt pitjor. Seria un greu error obrar com s'ha fet respecte a Jordi Pujol - el qual encara mana, per cert - en què es va evitar formular el judici profundament crític que es mereixia, per a poder, a continuació, llavors i ara, fer foc nou.

Oferint "tarannà", Zapatero va intentar destrossar el dèbil equilibri democràtic assolit amb la Transició. La seva "memòria històrica" és un paradigma de la seva maldat. Hem de conservar el record d'aquella operació ideològica com a mal a eradicar i a no repetir. No fou l'única operació de destrossa ideològica.

Certament hi ha d'haver un nou enfocament de l'economia. Però no només. De fet, l'economia no pot millorar si abans o paral·lelament no canvien altres coses.

En primer terme, hi ha el perímetre de l'Estat: s'ha de reduir i molt. En conseqüència, ha de disminuir la politització de les seves estructures. No pot ser que es pugui parlar -i se'n parla perquè desgraciadament és veritat- de membres del Tribunal Constitucional pròxims al PSOE o pròxims al PP, o al partit que sigui. Els jutges han de ser independents a tots els nivells, i com més amunt els toqui estar, més independents han de ser. Entre la llei i ells només hi ha d'haver la seva consciència i la seva intel·ligència, fets ben individuals.

Què no dir de la cultura? Totes les administracions, fins i tot els ajuntaments, l'han usat un apèndix de la seva set de poder polític, sovint, a més, personalitzat. Això no s'hauria d'escombrar. Però resulta que Artur Mas fins i tot fa quelcom de pitjor: integrar en la seva cort, com bufons ideològics, als que varen fer aquest paper a favor del Tripartit. Ferran Mascarell ja hi és i Josep Ramoneda hi vol romandre, sota l'empara, que seria al·lucinant, de Xavier Trias.

Si aquí els que ens considerem membres del ramat de Max Weber (1864-1920) no fossin només quatre ( i encara) aquests tipus de maldats serien impensables. Weber creia que la cultura, en el sentit més elevat, era la mare del progrés econòmic. Però, ai las, aquí el ramat dominant - del tot a l'esquerra i Déu n'hi do a la dreta - és el del determinisme econòmic, del qual Marx en fou patètic capdavanter.

Cal, certament, capgirar l'economia. S'ha de fer tant de tan poc com ara tenim que només ens en podrem sortir si anem més enllà de l'economia en sentit estricte.

L'economia no millorarà si no hi ha una reforma en profunditat de l'ensenyament, tema que ara es tabú. De fet, no se'n pot ni fer una diagnosi. Ja he explicat diverses vegades que hi ha un editor que des de fa tres anys intenta trobar un autor que en vulgui escriure un llibre objectiu sobre l'ensenyament. No crec que ho pugui aconseguir. Ho ha demanat a persones (molt poques) que podrien escriure'l i tot seguit han fugit corrent. Tenien por i era comprensible. El mateix li ha passat respecte el tema dels Mossos i de TV3. Ho juro.

Estem en un societat - la catalana més que l'espanyola - que està molt collada. Quan un polític està a l'oposició constata que tenim un sistema en què el poder - estatal, autonòmic, municipal ??- empara esgarrifosament al que seu o jeu a qualsevol poltrona. Ja des de l'oposició, el polític opta per no canviar-lo, sinó per fer-lo seu. Per tant, en ocupar el poder no canvia un sistema al qual li està molt agraït a causa que li ha permès l' única cosa que realment volia: arribar a gaudir-ne. Des de fora del joc sinistre de la política politiquera, només podem aspirar, com a molt màxim, a pertorbar una mica la digestió dels bons àpats dels polítics. Per ara, res més està a l'abast, atès que fer-los sortir els colors a la cara, en signe de vergonya, no és fàcil.