La credibilitat d´algú com vostè i com jo

Davant uns fets poc discutits, el jurat ha donat per bons els perquès de la defensa

 
Corominas abandona l´estrada per darrera vegada, ja absolt i lliure.
Corominas abandona l´estrada per darrera vegada, ja absolt i lliure. salvador redó

XAVIER DOMÈNECH En el que s'ha anomenat impròpiament, però comprensiblement, cas Tous, el veredicte del jurat havia de ser necessàriament una qüestió de percepció sobre la psicologia de l'acusat; si es vol, sobre la seva ànima.
L'essència del debat no passava per dirimir quins havien estat els fets d'aquella tràgica nit de desembre, tot i que hi havia uns quants detalls sobre els quals s'oferien versions contradictòries, ja que l'essencial dels esdeveniments no oferia cap mena de dubte. Hi havia una persona morta al seient del conductor d'un cotxe aturat en un carrer de Pineda de Bages, i una altra persona dreta a fora, que apuntava amb una pistola a una tercera persona estirada bocaterrosa. I el de la pistola, de seguida que van arribar els mossos, els va dir que ell havia efectuat el tret que havia causat el mort. Aquests fets eren clars des del primer moment.
També va quedar clar des del principi que el mort formava part d'una banda d'albanesokosovars que es dedicaven a robar en xalets d'urbanitzacions, i que aquell dia eren allà per robar a la casa de la coneguda família Tous, la de les joieries. Que el guàrdia que controlava les càmeres de vigilància de la finca els havia vist entrar i que havia avisat Lluís Corominas, parella d'una de les filles del matrimoni Tous, que s'encarregava més o menys dels temes de seguretat, i que hi havia acudit immediatament. Que en arribar va veure el cotxe de la víctima, s'hi va acostar amb el seu cotxe, i quan va ser-hi al costat va disparar. Dos trets. Un dels quals va ser mortal. Per què? Aquí, justament aquí, començava la tasca del jurat. En l'avaluació del perquè d'aquests trets.
El ministeri fiscal i l'acusació particular (aquesta en defensa de la vídua de la víctima) ho tenien clar: Corominas va disparar amb la intenció que les seves bales fessin mal a les persones que es trobaven en el vehicle, que estaven amenaçant unes propietats que ell s'havia proposat defensar amb l'energia necessària. Corominas va arribar al lloc dels fets disposat a usar la pistola, sabia el que es feia, coneixia els possibles efectes de les seves accions, havia actuat d'una forma desproporcionada i era responsable del mal que havia causat.
La defensa ho va plantejar de tota una altra manera. Segons el seu relat, Corominas era només un membre de la família Tous que es va esverar davant l'avís de robatori, que va conduir de Navàs a Pineda sense una idea precisa de com es comportaria, que es va anar atabalant a mesura que el guàrdia de seguretat li anava donant més i més detalls sobre la perillositat dels lladres, que en realitat estava molt atemorit, i que en arribar al loc els fets va malinterpretar un fet, va creure que la seva vida corria perill i va disparar de forma reflexa, mort de por, com qui diu per instint, i va causar un dany del qual es penediria tota la vida.
Aquests eren els dos relats dels perquès. Totes les discussions sobre els detalls que van anar apareixent al llarg de les dues setmanes de judici tenien per objecte confirmar, ni que fos indiciàriament, la versemblança d'un relat o de l'altre. Per exemple: era o no era director de seguretat? Algú que ha fet els cursos per obtenir el diploma ha de saber-se comportar amb freda serenitat davant d'un intent de robatori. Creia o no creia que els lladres anaven armats i estaven disposats a usar les seves armes? Si les converses amb el guàr?dia li van induir un estat d'alarma, es podia donar per bona la tesi que va imaginar la presència imminent d'una arma mortal en qualsevol gest de la víctima. I així amb tots els fets examinats.
Un mateix detall podria indicar una cosa o una altra segons quina disposició se suposés en el processat: un home segur d'ell mateix que dóna volgudament una resposta desproporcionada a una amenaça real, com és la de disparar contra un lladre. O un home insegur i superat pels esdeveniments que s'atabala, perd la visió objectiva de la realitat, es deixa endur per un estat gairebé fisiològic de por, que no controla les seves reaccions i que dóna una resposta proporcionada a l'amenaça que ell creu que existeix, encara que no sigui autèntica. Aquesta proporció és requisit necessari per a la legítima defensa que, al costat de la "por insuperable", són eximents totals de la responsabilitat criminal.

Dues versions, dues visions
Aquestes eren les dues versions que es van posar damunt la taula. Aquestes eren les dues visions d'una mateixa realitat que van discutir els membres del jurat. I dimecres es va saber que, per majoria de dos terços, havien donat per bona la visió de la defensa.
Acte reflex. Distorsió de la realitat. Alteració de la percepció visual o cognitiva. Manca de temps per analitzar el propi comportament. Acció irracional i inconscient. Són algunes de les descripcions del que hauria passat aquella nit pel cap de Lluís Corominas segons la visió que el jurat ha considerat la més creïble.
Aquestes són coses que els passen a les bones persones, a les persones normals i corrents, com vostè i com jo, quan es troben en una situació límit. "No t'hi vul- guis trobar", comentem. "No sé pas què faria", pensem. La defensa, i ell mateix, ha sabut presentar Corominas com una persona normal i corrent, amant de la seva família i que salta instintivament quan la veu amenaçada. Com faria qualsevol persona decent.
En aquesta història hi havia uns delinqüents indiscutibles, uns lladres, una banda que tenia atemorida tota la urbanització i altres urbanitzacions, que en total sumava seixanta-quatre malfactors, i que feien molta por perquè se'n sentien històries de tota mena. I una persona decent, treballadora, familiar, que de sobte es trobava cara a cara amb aquesta banda.
Una bona persona. Era de justícia demanar-li un comportament fred, totalment racional, sense errors de cap mena? Era de justícia atribuir-li a ell les males intencions? La resposta del jurat ha estat que no. Potser un tribunal de magistrats hauria reflexionat detalladament sobre els percentatges de cada eximent ateses totes les circumstàncies, però el tribunal del jurat ha tirat força més pel dret.

  Conegui'ns:  CONTACTI |  CONEGUI'NS |  LOCALITZACIÓ     PUBLICITAT:  TARIFES  
Queda terminantment prohibida la reproducció total o parcial dels continguts oferts a través d'aquest mitjà, llevat autorització expressa de diaridegirona.cat. Així mateix, queda prohibida tota reproducció a l'efecte de l'article 32.1, paràgraf segon, Llei 23/2006 de la Propietat intel·lectual.
Adaptat a la Llei de
Protecció de Dades per


Avís legal
Altres mitjans del grup
Diario de Ibiza | Diario de Mallorca | El Diari | Empordà | Faro de Vigo | Información | La Opinión A Coruña | La Opinión de Granada | La Opinión de Málaga | La Opinión de Murcia | La Opinión de Tenerife | La Opinión de Zamora | La Provincia | La Nueva España | Levante-EMV | Mallorca Zeitung | Regió 7 | Superdeporte | The Adelaide Review | 97.7 La Radio | Blog Mis-Recetas | Euroresidentes | Loteria de Nadal | Oscars | Goya