A Portugal, diumenge es varen acabar sis desastrosos anys de govern d'esquerra. El centredreta aconseguí una còmoda victòria, amb una majoria de tretze escons. Els mercats internacionals reaccionaren molt favorablement, reduint el cost del deute exterior.
El fins ara cap del govern i del partit socialista, José Socrates, donà una nota de dignitat amb seva immediata la retirada de la vida política. El vaig escoltar en directe, per la cadena internacional de la RTP. En l'ordre humà, va ser per treure's el barret.
Ara bé, en la seva trajectòria pública hi ha aspectes menys simpàtics. Com a exemples, la seva discutible titulació acadèmia (per part de la inefable "Universidade Independente"), els afers "Freeport" i "Face Oculta" i el fet que reconegués (l'abril del 2011) que Portugal tenia una crisi immensa, només després d'haver perdut una moció de censura. Sembla que serà substituït per un dirigent més escorat vers al centre. Això podria facilitar una necessària reforma de la constitució, que requereix una majoria parlamentària de dos terços. El debat polític a Portugal és incomparablement més civilitzat que a Catalunya o a Espanya, malgrat l'existència, també allí, d'una ultraesquerra que, per cert, diumenge va rebre una forta clatellada.
El nombre de països europeus amb un govern socialista queda reduït a quatre, cap d'ells és gaire admirable, quant a la seva actualitat política i econòmica. Són Espanya, Grècia, Eslovènia (si bé molt inclinat vers el centre i en coalició amb els liberals) i Xipre, Estat tan tronat, que fins i tot té un president comunista, cas únic a Europa.
Ahir la premsa i la TV d'aquí destacava poc la victòria del centredreta portuguès. A l'esquerra no li agrada i la dreta encara segueix menys que l'esquerra - que ja és dir - la política internacional.
Per tant, Portugal està més a prop, en tot, no solament geogràficament, que Perú. Allí, també diumenge, hi havia eleccions presidencials, per a triar entre un candidat dolent i un altre de pitjor.
En tot cas, parlar del Portugal actual té molt interès, en si mateix, per compartir mals comuns amb Espanya i, pel que fa a les comarques gironines, pels vells lligams amb el Baix Empordà, originats per la indústria del suro. Un primer ministre liberal (1981-1983) Francisco Pinto Balsemao es va casar amb Mercè Aliu Presas, d'origen palafrugellenc.
Anem als mals comuns. A Portugal hi ha un partit comunista estalinista i un altre de base trotskista. El primer (rebatejat Coalició Democràtica Unitària) va aguantar, passant de quinze diputats a setze, mentre que el trotskista (el Bloc d'Esquerra) va perdre la meitat dels vots i dels escons, passant de setze diputats a vuit.
Allí, com aquí, aquesta extrema esquerra ha pesat massa sobre els socialistes i també en la societat. Això ha fet molt de mal. Però diumenge a la TV portuguesa i ahir en els grans diaris de Lisboa hi havia coincidència que ambdues maldats -la ultraesquerra en si mateixa i el seu pes en el socialisme- estaven sent liquidades.
Ara hi haurà un govern de coalició del Partit Socialdemòcrata (PSD), el de l'actual president de la República, clarament de centreesquerra i el conservador Centre Democràtic-Partit Popular(CDS-PP). Mentre que el dirigent del PSD i futur primer ministre, Pedro Passos ?Coelho, no té cap passat preocupant ( més aviat inquieta la seva falta d'experiència) el dirigent del CDS-PP, Paulo Portas, també va estar implicat en afers diguem-ne foscos, com el de la "Universidade Moderna" i una compra de submarins alemanys. Resulta ben curiós que una organització membre del Partit Popular Europeu sigui qualificada de "radical". Quan el dictador Salazar va morir ?Portas tenia vuit anys i mai ha tingut res a veure amb cap nostàlgia dictatorial.
Sócrates va practicar una política molt estatista que ha causat desastres, en especial a la Seguretat Social. Avui hi ha 900.000 portuguesos que no tenen metge de capçalera. A les sis del matí ja hi grans cues a la porta dels Centres d'Atenció Primària, que obren a les vuit. Els que s'esperen potser no seran ni visitats aquell dia. Resoldre-ho serà complicat, com ho resultarà reduir el perímetre de l'Estat. Coelho vol anar encara tan o més lluny que les imposicions financeres externes. Tot seguit, vol reduir el dèficit pressupostari a un 5,9 per cent del PIB. L'any passat fou del 9,1. Per descomptat hi haurà una política de privatització.
