ÚLTIMA HORA
la guspira

iNDIGNATS: ELS POLÍTICS, BOTXINS I ELS JOVES, VÍCTIMES

 
iNDIGNATS: ELS POLÍTICS, BOTXINS I ELS JOVES, VÍCTIMES
iNDIGNATS: ELS POLÍTICS, BOTXINS I ELS JOVES, VÍCTIMES  

ALFONS QUINTÀ Ua de les característiques bàsiques dels totalitarismes és la criminalització genèrica d'estaments socials sencers. Va començar el comunisme, criminalitzant a tothom que tingués algun diner. A la URSS es van assassinar pagesos perquè tenien una vaca. A la Xina, per tenir les mans poc endurides pel treball al camp. A Etiòpia, vaig constatar personalment i directament que el règim comunista de Mengistu Haile Mariam havia matat camperols només per posseir un parell de cabres.
Cronològicament, aquella barbàrie va ser seguida per la del feixisme. No va canviar en brutalitat. Avui està plenament demostrat que el nazisme va estudiar molt bé el Gulag i el va tenir com referent en la concepció i creació concreta de l'Holocaust. La modificació es va donar respecte a l'estament a eliminar. Amb el feixisme, el primer element distintiu va passar a ser la raça, però no només. Com en el comunisme, els motius dels seus respectius assassinats en massa podien ser variats i fins i tot contradictoris.
En la pràctica, ambdós totalitarismes varen ser antireligiosos, antiliberals, antisemites, antimaçònics, antihomosexuals i enemics de tot allò que els hi pogués fer ombra. Hi ha moltes coincidències entre ambdós totalitarismes, com acredita la condemna pel feixisme del que anomena "plutocràcia internacional".
El fonamentalisme religiós va fer el mateix. Encara avui en el món del fonamentalisme islàmic ser qualificat de "kafir" et pot costar la pell. La pena de mort encara estarà més assegurada a qui neixi musulmà, o es converteixi a l'Islam, i després canvi de religió. L'apostasia implica la pena de mort, tant en la xaria com en el dret positiu de diversos Estats: Mauritània ( on catalans hi van a fer "turisme d'ONG"), Iran, Sudan (país del qual l'exdiputat d'ERC Ramon Viñals i Soler és "Ambaixador de bona voluntat"), etcètera.
Ara a Catalunya una repugnant púrria comunista residual, integrada essencialment per vells desastres del PSUC cerca un enfrontament generacional. Intenten fer-nos empassar que els joves volen acabar amb la democràcia liberal i l'economia de mercat, mentre que les velles generacions preferirien mantenir la situació existent. És una visió falç, cínica i esquemàtica. En efecte, ¿què és el marxisme-leninisme sinó un seguit d'esquemes apriorístics, tronats i fallits?
Alguns iaios del PSUC - com l'inefable Vicenç Navarro, professor de la Universitat Pompeu Fabra que Jordi Pujol va regalar al PSUC -fan afirmacions que són la antítesi de la veritat. Es pot constatar donant una ullada a qualsevol enquesta sobre la joventut. Totes posen en relleu el gran desig dels joves de poder gaudir de més i més llibertat. Quant a nostàlgia del col·lectivisme marxista, res de res. Per mil i una raons, els joves defugen l'enquadrament militant, inherent al comunisme i a tots els totalitarismes.
Això no ho diuen les forces polítiques no totalitàries, perquè estan acovardides per la demagògia comunista. A més, tenim dirigents polítics amb debilitats conceptuals pròpies de jardí d'infància.
El PSC es nega a ser el que li tocaria ser: un partit socialdemòcrata modern i, per tant, radicalment sord als cants de sirena de Front Popular, parany al que ja va caure amb el Tripartit, assolint una clatellada de campionat. CDC encara està dominada pel pujolisme i per la seva immensa tradició de "cattocomunismo", per dir-ho usant un mot de política italiana. Pujol és un ultraconservador i antiliberal militant, com em va explicar milers de vegades Ramon Trias Fargas. Mai no ha deixat de voler fer pinça amb el comunisme. L'ERC d'Heribert Barrera entenia perfectament la maldat del comunisme. Però després ERC va caure en mans de personatges procedents del marxista-leninista PSAN. Tot va canviar. Ara estem rodejats de foc i de brases. La vella púrria comunista pot bramar a gust.
L'arribada de la cabòria sobiranista ho ha empitjorat. El fet de bufar el núvol independentista dóna peu que altres bufin altres núvols, com el de la pretesa "indignació", expressió innocent que emmascara l'ultraesquerranisme dels seus objectius i la violència de la seva forma d'obrar. Tot això ha caigut a sobre alguns joves, als quals el fracàs dels polítics instal·lats, que ja no són joves, els ha creat una justificada angoixa.
Els polítics que manen, és a dir el poder establert - l'"establishment" que diria Henry Fairlie -són els culpables, els botxins. Són ells que haurien de fer de tot per parar els peus a un discurs ultraesquerrà que ells -des de la dreta i des de l'esquerra- han estat subvencionant durant anys. Tancats en les seves visions a curt termini han jugat amb foc. Ara els joves i tota la societat en som les víctimes.

Enllaços recomanats: Premis cinema