La protecció sanitària pública va començar el 1883 per obra del canceller del II Reich alemany Otto von Bismarck (1815-1898). Molts decennis després va sorgir un altra versió, la concebuda pel ministre laborista britànic William Beveridge ( 1879-1963).

A continuació s'han produït diverses variants. Algunes proteccions són de base essencialment privada, com als Estats Units (país del món que gasta més en sanitat, un 17 per cent del PIB) i a Xile. Però sempre hi ha una empara per als desvalguts, dins un marc creat democràticament, després de grans debats polítics i socials. En canvi, als pocs països comunistes que queden no hi ha res. La sanitat cubana és una fal·làcia per a babaus i la xinesa ni això.

Ara la Generalitat de Catalunya ha aportat a aquest immens tema una novetat. En efecte, en poques setmanes ha esdevingut un perfecte antimodel. De tenir una sanitat que era una de les realitats més defensables de la nostra autonomia, hem passat, sobtadament i grollerament, a tenir un edifici que pot caure a trossos.

La Generalitat està efectuant aquesta maldat sense exposar on vol anar. Ha optat per la via negativa, que tantes vegades ha estat la dels totalitarismes. Diu que no vol gastar tant i no gaire res més. A més, atribueix tots els mals al Tripartit, malgrat des de la Transició ençà l' àmbit sanitari públic ha estat el més consensuat.

A la vegada pretén també culpabilitzar els metges de la sanitat pública que, com informava diumenge aquest diari, amb xifres, són els pitjor pagats de totes les comunitats autònomes espanyoles i els que treballen més hores. Ja abans de la retallada, Catalunya no era cap panacea. Així, el Govern basc gasta en salut 1.700 euros per any i habitant i el català 1.300. A la vegada, un metge de l'Institut Català de Salut guanya 26 euros per hora i en treballa 1.728 a l'any i un metge de la sanitat pública basca guanya 31 euros i treballa 1.592 hores.

La Generalitat ho tapa de manera grollera, abusant un cop més de la seva força mediàtica, que, per cert, la podria reduir molt, quant a cost i en benefici de la llibertat i la veracitat de la informació. Això impediria a la Generalitat ensarronar a dojo. Per això no ho fa.

Ahir la Generalitat va tornar a llançar pilotes fora. Va dir que disminuïa el temps d'espera d'algunes intervencions greus, espera que ella mateixa acabava d'augmentar. Ho va fer amb moltes imprecisions i omissions. Per exemple, no va dir que fins fa quatre dies només hi havia esperes per a les patologies lleus, mai per a les greus.

Si no fos perquè la Generalitat va confiar d'entrada en la seva immensa impunitat informativa, que li permet fer-nos empassar rodes de molí, mai no hauria optat per la via de fet, ni gosat donar prioritat als enfocaments comptables. No hi havia cap altra solució? Per què no millorar l' organització i la gestió? I el copagament?

L'any passat ja es reduir el pressupost sanitari en un tres per cent. Però no ha volgut continuar reformant a poc a poc. Tampoc no ha volgut plantejar obertament canvis estructurals, com en té tot el dret, però potser no pas la capacitat intel·lectual. Ha preferit crear un desgavell immens amb el qual avui cap reforma no és possible.

Ha remogut brutalment les aigües d'un riu molt delicat, no pas perquè tots hi puguem pescar més i millor, sinó per poder-hi pescar només els seus. Això no és una bona manera d'anar vers enlloc -i jo no temo cap reforma ordenada vers on sigui, inclosa més privatització- sinó que temo un desori volgut, instaurat per a enfortir els clans de torn, basats en una conxorxa mig privada i mig pública.

La sanitat privada que Boi Ruiz ha presidit i encarna és aquella situada a l'ombra de la pública. No és res d'excepcional. En el camp de la cultura i de les obres públiques la cosa també va així. Tenim molts falsos empresaris més pendents dels pressupostos públics que de la seva pròpia eficàcia o d'un compte de resultats que sigui funció dels seus mèrits, no pas de les seves bones relacions polítiques. Alguns ja fa anys que ens afaitem i sabem que abans de les eleccions s'ha de passar el platet als amics agraïts i sobretot enriquits.

Quan s'arriba a aquest terreny crucial, en molts polítics les limitacions morals desapareixen, si és que abans en tenien. Ara ho veiem cada dia. Per exemple, ahir a la tarda, quan la Generalitat, sense cap pudor, va imposar als treballadors sanitaris que fossin ells mateixos els que escollissin als que s'havien d' immolar, o de fer-se l'harakiri laboral. A Espanya ja hi hagut massa guerres civils perquè ara es practiquin aquests jocs brutals, o altres jocs bruts que anirem veient, inexorablement. És la via que ells han triat.