Mai en la història de la Catalunya autònoma la presentació d'una denúncia havia tingut tants efectes polítics immediats. En el cas Banca Catalana hi va haver més calma, en l'ordre administratiu intern. Ara i d'entrada, el portaveu del govern, l'inefable Francesc Homs, va oscil·lar entre fer veure que no en sabia res i prendre-s'ho a barrila. Tot seguit va aparèixer el principi de la realitat, que diria Sigmund Freud.

Llavors hi va haver bastonades a tort i a dret. És produí el cessament de l'acumulació de càrrecs municipals i del privat de l'encara més inefable, i molt perillós Josep Prat. Insòlitament, és manté la seva altra acumulació, la de la Generalitat. Qui encara vulgui sostenir que tot plegat és una banalitat té grans dificultats argumentals, vistos els fets.

Després es produí la intevenció de l'oficina administrativa dita Antifrau, que no té cap funció judicial. Per tant, sense cap efecte respecte el que és el punt clau: la decisió que prengui, en temps i forma, qui té, justament i legítimatement, tots el trumfos a la mà: la Fiscalia de l'Audiència Nacional. Ja parlarem de l'esperit i del possible paper de la sobtada aparició de l'aquella oficina adinistrativa de la Generalitat. Pot haver-hi un gran tema, aparentment ben polític.

Ara bé, hi ha un aspecte clau de l'entramat processal que ja vaig posar marginalment de relleu, en base al contingut de la denúncia. Cal tornar-hi, en ser un tema bàsic. Consisteix en la responsabilitat que podria trobar l'autoritat judicial competent a aquells que efectuaren el conglomerat de nomenaments de que fou objecte Prat.

Primera qüestió: Si aquells nomenaments, o alguns d'ells, eren il·lícits, i els que l'anomenaven ho sabien però, malgrat això, els dugueren a terme, quina eventual responsabilitat penal poden tenir els que nomenaren Prat, a més de l'enventualment pròpia el designat? Òbviament, el cessament no extingeix cap responsanbilitat.

És una matèria en la qual hi ha legislació, en el matix Codi Penal, i jurisprudència. L'eventual òrgan jurisdiccional competent -que repeteixo no és en absolut l'oficina aministrativa de la Generalitat ja esmentada- ja sabrà què fer, en base a la valoració de les proves aportades i futures. És tan simple com, en el seu cas, pot ser ben greu.

Sempre he odiat els símils de judici que de vegades es poden fer en mitjans de comunicació. Tanmateix, exposaré que la sorprenent multiplicitat de càrrecs de Prat, exposada en aquest diari ja fa mesos, va ser treta d'informacions oficials i públiques, a l'abast de tothom, mitjançant Internet. El coneixement de les possibles incompatibilitats de Prat era general, palès i pefectament demostrable. Afegiré que, des de les pròpies administracions i pel propi afectat, semblava que aquella multiplicitat es lluïa, com un motiu d'orgull. Ai, caram que no s'havien ni tan sols llegit la llei catalana 13/2005 de 27 de desembre d'aquell any, sobre incompatibilitat dels alts càrrecs de la Generalitat? Ni tampoc la llei catalana 21/1987 de 26 de novembre? Es pot fins i tot invocar una llei lamentablement inexistent, la del sentit comú: com una sola persona podia exercir tantes ocupacions, rellevants, entrelligades, amb objectius contraposats o contradictoris, en casos amb dedicacions objectivament exclusives? Prat hauria descobert el dia de cent hores?

Finalment, però gens secundàriament, des de la Generalitat s'ha dit molts vegades ???-si bé sempre de manera confusa- que hi hauria dictàmens que avalarien la legalitat del que, com a mínim, sembla un garbuix d' incompatibilitats i presumptes il·licituds penals que podrien afectar al nomenat i a la cimera del poder executiu català. De quin tipus de dictàmens es tracta? Són exteriors a la Generalitat i de caràter privat? Són dictamens d'un òrgan intern de la Generalitat? De quin? Amb quina data? En definitiva, on són? Se li pot demanar a qui sigui, menys a Francesc Homs, que va a la deriva, cosa que constitueix un altre bon indici de la certesa i gravetat del problema. Tanmateix, aquells avui hipotètics, desconeguts i de moment orfes dictàmens són objetivament poca cosa al costat del que aporta a la Fiscalia de l'Audiència Nacional la denúncia de 254 pàgines presentada per tres modestos i honestos membres de la CUP de Reus.